cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 29°
33°

Antoni Domènech en la memòria

Sempre he sentit una predilecció especial pel personatge d’Alcibíades, tal com és retratat al conegut diàleg El simposi de Plató. És, aquest, on Aristòfanes i Sòcrates analitzen què és l’amor. El que més m’agrada d’aquest diàleg és que, després que els comensals han exposat les seves teories, arriba Alcibíades i, gat com una sopa, en comptes de fer un discurs, es limita a explicar el seu patiment per causa de l’amor no correspost que professa cap a Sòcrates.

Sobre l’amor, ens ve a explicar Plató, es poden fer tantes teories com vulguem, però allò que veritablement compta és la manera que cada amant té de viure, de conviure, amb els seus sentiments. I d’això, no hi valen teories.

Explic tot això perquè aquest dilluns m’he despert amb la trista notícia del trespàs del professor Antoni Domènech, probablement un dels filòsofs socials més importants de les darreres dècades. Com que seran pocs els mitjans d’aquest Estat espanyol que ens estima fins al punt de tenir-nos segrestats per la força de la llei i de les armes que es faran ressò de la notícia, em permet de compartir amb els pocs lectors d’aquesta columna setmanal aquest relat sobre com vaig conèixer Antoni Domènech i per què he de menester recordar la seva figura.

Acabava els meus estudis de doctorant havent dedicat moltes hores a la filosofia del llenguatge i a la figura de L. Wittgenstein quan, de sobte, es convocà una plaça de professor associat per impartir assignatures d’història de l’ètica. Tot i que la meva especialització encaixava poc amb el perfil de la plaça, m’hi vaig presentar i la vaig guanyar. “S’han equivocat”, digué mon pare, sense ser conscient de quanta raó tenia. El fet és que d’un dia per l’altre em vaig trobar compromès a preparar un programa de filosofia moral per a alumnes de primer de carrera i, no sabent per on començar, vaig demanar ajuda al meu amic Miquel Beltran, aleshores investigador del CSIC a Madrid.

El professor Beltran em recomanà el llibre De la ética a la política. De la razón eròtica a la razón inerte, que Toni Domènech havia publicat per aquell temps. Domènech explicava, amb l’ajut de la teoria de jocs, com la història del pensament social es pot explicar a partir de la tensió entre una manera d’entendre la raó i les emocions com a dues cares de la mateixa moneda i una manera, alternativa, de concebre-les com forces contraposades. La primera era la manera dels àtics, mentre que la segona era més pròpia de la tradició cristiana. Domènech denominava “eròtica” – en el sentit platònic - a la raó que aspira a raonar críticament sobre els desitjos i sobre la capacitat que tenim els humans de preferir certs desitjos per sobre d’altres.

Des del primer moment, vaig veure que la tesi de Domènech m’ajudava a plantejar la reflexió moral que pretenia per a les meves classes en clara relació amb les forces que configuren la identitat de les persones des del seu naixement fins al procés de modelatge de la personalitat que ens converteix en adults. A més, Domènech desenvolupava una reflexió intensa sobre com s’han de combinar la raó ètica i la raó política. Durant els quinze cursos que vaig exercir com a professor associat, el llibre de Domènech va ser a la taula del meu despatx i a la llista de referències bibliogràfiques que vaig recomanar a tots els meus alumnes.

Finalment, vaig tenir l’oportunitat de passar un extens però meravellós horabaixa de tertúlia amb el professor Domènech a l’hotel Born de Ciutat. Temps després, el professor faria broma d’aquell jove professor novell que coneixia el seu llibre quasi tan bé com ell mateix.

Els darrers anys, he tornat a sintonitzar amb el pensament d’Antoni Domènech gràcies als seus treballs com a director de Sin Permiso, on ha escrit centenars d’articles. La revisió del socialisme des de la perspectiva republicana, el concepte de fraternitat o les seves anàlisis sobre democràcia i marxisme als nous escenaris polítics i socials del s. XXI són i seran un referent per a tots els qui desitjam una altra forma de societat.

Aquesta és la meva història particular. Toni Domènech ens ha deixat quan més falta fa la reflexió i la crítica dels esdeveniments socials. Massa jove, per cert – tenia només 65 anys -. Desig que el seu record perduri en les generacions de pensadors d’aquesta Catalunya plena de raons que, avui, lluita pacíficament contra l’absurda irracionalitat que s’ha apoderat de la nostra quotidianitat. Que sapiguem retrobar aquesta tangent àtica, com deia el professor Domènech, aquest punt on el bé públic i el bé privat coincidiren per espai d’unes poques dècades en una petita ciutat de la Mediterrània oriental, on l’ètica i la política no són sinó dos llenguatges complementaris per raonar sobre un mateix fet: que els humans necessitam societats, espais de convivència, on compartir, si més no de manera aproximada, una certa idea d’allò que és el bé.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris