cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
29°

Antígona

Quan el gran narrador Josep Pla es va fer vell va canviar radicalment de vida. Quan era jove, havia estat corresponsal a llocs molt diversos. Havia descrit la proclamació de la II República des de Madrid, havia parlat de la recent fundada república dels soviets des de Moscou, havia acompanyat els camises negres en la seua marxa cap a Roma i havia corregut mig mon. En Pla havia anat amunt i avall i havia escrit cròniques magnífiques per a La Vanguardia, i n’havia fet llibres d’allò més interessant. Però, en madurar, va decidir quedar-se aferrat a la terra, al mas Pla, a Palafrugell. I, encara, en madurar una mica més, va decidir que, com que ja li quedava poca vida, es dedicaria a les lectures fonamentals. Així, va regalar tres quartes parts de la seua biblioteca a la recent creada biblioteca municipal del seu poble i va quedar-se els clàssics, la magnífica Col·lecció Bernat Metge, una de les joies de la cultura catalana. En els clàssics, deia Pla, sempre hi trobes conhort. L’home es passava tota la nit llegint, feia un dormidó entre l’alba i mig matí, i llavors se n’anava a fer el vermut amb pagesos i pescadors del poble. L’Hermoso, que no sabia llegir ni escriure, segons en Pla, era l’home més savi que coneixia.

En els clàssics, hi podem trobar conhort, saviesa, però també al·licients per pensar amb una mica d’autonomia, d’intel·ligència i de dignitat. Escric això pensant en una de les grans obres del teatre clàssic, per mi un dels cims del teatre mundial de tots els temps. Em referesc a la tragèdia Antígona, del gran Sòfocles. Antígona ens presenta la lluita entre el poder i la legitimitat, entre allò que és moralment acceptable i allò que es pot imposar a través de la força, entre la legalitat i el dret, entre el que ens pot ser vedat per les lleis però ens és imperiosament prescrit per la llei natural. La trama no deixa de ser senzilla. Polinices, germà d’Antígona, s’ha alçat contra la tirania de Creont, s’ha rebel·lat contra un rei tirà. Creont condemna Polinices a mort i decreta que el seu cos, una vegada executat, no podrà ser enterrat. Antíngona, aleshores, es troba amb un dilema de grans dimensions. Estima el seu germà, i per això el vol enterrar, perquè, de no enterrar-lo, creu (com creien els seus compatriotes) que la seua ànima vagarejarà eternament damnada pel mon, talment com si fos el comte Arnau. Però la llei vigent li impedeix d’enterrar-lo. Si l’enterra i respon els designis del seu cor i de la seua consciència, cometrà una il·legalitat flagrant i, per això mateix, podrà ser condemnada. Es tracta, doncs, de decidir entre dues opcions complexes i complicades per a la persona que es troba en aquesta tesitura: ha de decidir entre allò que està ben fet però que és il·legal i allò que manifestament està mal fet, que és indigne i cruel, però que és el que marca la legalitat del moment.

Antígona actua d’acord amb la seua consciència i amb els seus sentiments, i enterra Polinices. Això suposa, automàticament, la condemna a mort de la nostra heroïna, que és confinada dins una cisterna fins que es mori. Antígona mor amb tranquil·litat d’esperit, sabent que ha fet allò que pensava que havia de fer. Ha arriscat (i perdrà) la seua vida per no trair la seua consciència.

He llegit Antíngona amb els meus alumnes de Literatura Universal, tant a l’UIB com a l’institut. Hem tengut debats interessantíssims al voltant de les qüestions bàsiques, de rabiosa actualitat, que tracta aquest clàssic extraordinari. Hem discutit sobre diverses versions d’Antígona, realitzades segons les circumstàncies del moment històric. Ens hem emocionat amb l’Antígona de Jean Anouilh, i hem repassat la història de la vella Sefarad a través de l’Antígona que va escriure a la postguerra el nostre Salvador Espriu. Fins i tot un any vàrem intentar posar en escena nosaltres mateixos aquest magnífic clàssic, però no ens en vàrem sortir. Es necessita més ofici del que un grup de voluntariosos estudiants i un professor aficionat al teatre però sense una formació sòlida en aquest camp podíem oferir. Però la lectura i el comentari de l’obra ja paga.

A tots aquells que gasten insult fàcil a través de les xarxes socials, als que destil·len bilis parlant de situacions polítiques que no entenen, als que volen aixafar els qui pensen diferent sense saber massa bé per què, als que no toleren la diversitat i la pluralitat, als que no respecten la diferència i les opinions alienes, als que odien tot allò que no entenen, a tota aquesta colla els recomanaria ferventment la lectura d’Antígona. De qualsevol de les Antígones, si la de Sòfocles se’ls fa massa pesada. I, si hi pensen amb una mica de deteniment, veuran que totes les xacres que pateixen es curen llegint els clàssics, que realment podem trobar conhort en els clàssics, que hi podem trobar l’elixir que netejarà i desinfectarà les ferides de la nostra ànima. I seran una mica més feliços.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per escardapenyes, fa dervers d'un any

Fantàstic Bernat, i molt adient al moment que vivim, les mevas felicitacions.
Salut i república, manquen 12 dias.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris