cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 26°
26°

Una solució cibernètica a la polèmica del requisit del català a la sanitat

Sembla mentida que, gairebé quaranta anys després de l’aprovació del nostre Estatut d’Autonomia, encara hi hagi polítics que no puguin entendre que la llengua no és, només, un instrument de comunicació. Les persones, des de la infància, desenvolupam la nostra forma de ser i de pensar, la nostra identitat, a partir de les estructures sintàctiques específiques de la llengua materna que aprenem, que són diferents d’un idioma a un altre. Som com som perquè pensam en la llengua que pensam. Un idioma serveix, d’entrada, per entendre’ns amb l’altre, ni que sigui per aproximació, però també és molt més que una simple eina. És allò que ens identifica i ens defineix com a éssers humans.

Només per aquesta raó, no s’hauria de posar en qüestió com n’és, d’important, el català per als catalanoparlants. Tan important com el castellà per als espanyols i com l’anglès per als anglesos. Per tant, sisplau, respecte absolut a la llengua de cadascú.

Però no. Tothom entén que un metge senegalès haurà d’aprendre espanyol si vol exercir a Burgos; que, en wòlof, serà complicat tractar amb els malalts d’aquelles fredes terres castellanes. En canvi, algunes persones s’entesten a defensar que no cal saber català per exercir la medicina a Mallorca.

Davant aquesta absurda polèmica, que ha obert un nou crui en la dèbil estructura arquitectònica dels acords pel canvi que és el fonament de l’acció de govern de l’executiu autonòmic i donat que, pel que sembla, una vegada més, el PSOE de na Francina Armengol, Pilar Costa i companyia, no farà allò que hauria de fer, que és cessar als responsables de la Conselleria de Salut, em permetré d’explicar la meva proposta per tancar aquesta tediosa polèmica.

L’historiador Y. N. Harari conta, al seu best seller Homo deus. Una breu història del demà que, al 2004, dos professors nord americans van fer una recerca exhaustiva del mercat de treball, enumerant aquelles professions que tenien més probabilitats de ser automatitzades i on, per tant, els humans serem substituïts ràpidament per màquines. Una d’aquestes professions en vies d’obsolescència és, encara que sembli mentida, la medicina. És molt probable que, d’aquí a pocs anys, la gran majoria dels professionals de la salut o s’hauran hagut de reciclar o estaran a l’atur perquè una màquina farà la seva feina. Aleshores, es tractaria, simplement, d’avançar-nos al que sembla inevitable.

El sistema cognitiu Watson, d’IBM, és un ordinador preparat, ja, per diagnosticar malalties amb un grau d’encert que cap professional humà pot ni tan sols somniar. Els avantatges del sistema computacional sobre qualsevol metge humà són nombrosos: Watson pot guardar al seu banc de dades informació sobre totes les malalties conegudes i els seus tractaments. Aquest banc de dades pot créixer dia rere dia a mesura que s’incorporen noves investigacions i noves recollides de dades de tots els hospitals del món. Si estam disposats a posar les nostres vides en mans de professionals que certifiquen taxes de diagnòstics encertats al voltant del 50 %, per què no hauríem de confiar en algoritmes capaços d’encertar el 90 % de casos de càncer de pulmó?

En segon lloc, Watson pot conèixer tot el meu historial, el meu genoma i els dels meus pares. Tercer, Watson mai no està cansat, ni de mal humor, ni s’ha barallat amb els fills o amb la parella, ni està subjecte al ratio de 10 minuts de consulta per pacient que avui gaudim als dispensaris de la Seguretat Social.

Un avantatge addicional és que resulta molt més econòmic invertir en el programari de Watson i la seva implementació a tots els centres mèdics del país que no tots els recursos que dedica l’Estat a les universitats de medicina. Pensem en les inversions que calen, els sous del professorat, els deu anys de mitjana que impliquen els estudis i els interinatges de cada un dels alumnes.

Finalment, i amb això arrib al punt central de la meva argumentació, no serà gaire complicat que Watson m’entengui en qualsevol dels cinc mil idiomes que existeixen i es parlen al món. Fins i tot m’entendrà en català, aquesta llengua indígena que, als professionals espanyols, els costa tant d’aprendre. Em sap greu per tot l’esforç que ha fet el Govern i la UIB per posar en marxa la nova – i ja obsoleta – Facultat de Medicina, plena d’estudiants procedents de fora de les nostres illes; em sap greu per totes les persones que avui se’n aniran a jeure pensant que el seu futur professional és una mica més negre (bé, en realitat, no tantes, ja que l’índex de popularitat de qui escriu aquestes planes no és per tirar coets).

Decididament, el proper cop que vagi a Son Llàtzer, vull que m’atengui un robot. Un robot eficient, com cantaven els Antònia Font, més intel·ligent que la gent i de molt. Un robot que, encara que es faci dir Juli, o Patricia, parli un perfecte català de pagès. Amb un perfecte coneixement, no només de la meva hipocondria, sinó també dels pronoms febles.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per JP, fa dervers d'un any

És una llàstima que banalitzem les coses. El desconeixement sobre l'estat de la nostra sanitat i els nostres hospitals és enorme. La prioritat hauria de ser garantir la seva qualitat i capgirar els dèficits que ara mateix presenta. Una pena que el debat sigui el ditxós certificat que ni els catalans demanen. Pensen en mantenir i afermar els bons hospitals que tenen, com a prioritat. Una cosa no lleva l'altre però si no ens desxondim i garantim bones contractacions ens hauran d'atendre a Barcelona

Valoración:-1menosmas
Per unaperaqui, fa dervers d'un any

Jo, d'ençà que els varen posar, quan compr al Tall Britànic (conegut com a Corte Inglés), vaig als caixers automàtics. Els poses en català i llestos: i no te miren amb mala cara, no es queixen, no diuen que no t'entenen...

Valoración:10menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris