cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
18°

L'escola mallorquina, gent conservadora?

Depèn de com ho mirem. L’any 1906 va ser una any important perquè passaren moltes coses. Mossèn Alcover va organitzar a Barcelona el I Congrés de llengua i cultura catalanes. Va ser l’any que Miquel dels Sants Oliver va començar a fer de director de La Vanguardia. Miquel Costa i Llobera publica Horacianes. El bisbe Campins impulsa el català a les celebracions litúrgiques i en recomana als seminaristes l’aprenentatge. Aquell any, el bisbe també comana a Gaudí la restauració de la Seu i a Mallorca es comença a publicar la revista Migjorn, la revista on comencen a publicar els seus poemes els representants de la primera generació de la denominada Escola Mallorquina.

L’Escola Mallorquina. Déu n’hi do, l’època que els va tocar viure. Decadència del règim de la Restauració; desastre colonial espanyol; dictadura de Primo de Rivera; abdicació d’Alfons XIII; Front Popular; II República; guerra civil espanyola i una postguerra que va ser terrible per a la nostra llengua i cultura. Així i tot, se’ls ha de reconèixer que varen fer una aportació important: varen garantir la transmissió del català com a llengua literària; altre pic una aportació política de primer nivell.

L’Escola Mallorquina s’adscriu incondicionalment a l’estètica dels poetes de la denominada Edat d’Or, principalment a la de Costa i Llobera i Joan Alcover. Ens ho torna advertir Josep Maria Llompart, «No tenen altra aspiració que la de la imitació, sense pretensió de transcendir-la. És el seu ideal literari, fins a la mitificació». Aquesta devoció dogmàtica pot ser que també fos a causa de les circumstàncies històriques.

Maria Antònia Salvà, considerada l’escriptora més representativa de l’escola, va lloar el Movimiento. No tots els poetes ho feren. Miquel Ferrà no ho va fer mai. La majoria callaren i es varen limitar a versificar, amb poca audàcia, vivències personals i impressions intranscendents, sobretot de caràcter religiós i paisatgístic. El canonge Llorenç Riber, un altre que ben aviat es va fer incondicional de l’Alzamiento Nacional, va escriure algunes magnífiques narracions en català. El poema Enigma, de Salvà, és representatiu d’aquella època: «L’amor torna negra, l’amor torna blanca, / el cor m’ho contava —bell temps de candor! / finestra que s’obri, finestra que es tanca, / sentia un misteri secret i sonor. / Seria la merla blanca que es posa en la branca? / Seria la coloma creuant la blavor? / L’amor torna negra, l’amor torna blanca, / i el cor no sabia que era l’amor.

Tal com es veu, Salvà no ens aclareix l’enigma. Ara, el tema no és aquest, és la manera insubstancial que té de plantejar el dubte. Llompart va qualificar aquella època literària com a etapa d’humilitat voluntària, la qual cosa equival a dir etapa de prudència atemorida, plenament justificada, si no hagués estat per alguns comportaments incomprensibles. Certament, algunes adhesions entusiàstiques al nou règim no eren necessàries. Un poeta interessant de l’escola va ser Miquel Ferrà, significativament l’únic d’aquella generació que va decidir partir cap a Barcelona. Ferrà, tot i les circumstàncies, va ser capaç d’escriure una poesia molt subtil; és ver que de caràcter paisatgístic, però que ja expressava desencant, un pessimisme que era una posició moral digna. En certa ocasió aquest poeta va escriure que «les passions li feien mal»: una manera de dir que en aquella època, tan tenebrosa, els entusiasmes l’ofenien.

L’any 1928 es comença a publicar la revista La Nostra Terra, una publicació que va fer una aportació important perquè va ser la primera que no va tenir caràcter provincià. Hi va publicar els seus primers poemes Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el gran dissident, el poeta que va ser capaç de superar l’estètica de l’Escola Mallorquina. És l’època en què Llorenç Villalonga publica Mort de dama, novel·la que inclou un atac polític, d’estil sarcàstic, molt dur contra els integrants de l’escola que publicaven a La Nostra Terra, poetes de la segona generació, Guillem Colom, Miquel Fortesa, anys després el primer president que va tenir l’OCB, i en Joan Pons i Marquès.

Ens ho comunica Llompart; els escriptors de l’Escola Mallorquina eren gent d’ordre, homes i dones que aspiraven a viure tranquils que tenien un sentit de la justícia certament ingenu, com si la justícia hagués de ser un dret adquirit que arriba amb naturalitat. Creien que tot havia d’anar bé per la força del costum. Tot ho volien immutable, com la poesia que tant els agradava, la de Costa i Llobera. No estaven preparats per aquells temps tan convulsos que els tocà viure. La violència feixista els va humiliar, tot i la seva literatura càndida, dedicada als ametllers en flor; els goigs a la mare de Déu de Lluc i a la poesia amorosa i casta que escrivien.

En criticar la revista La Nostra Terra i els escriptor que hi publicaven, Llorenç Villalonga va ser injust i covard perquè gaudia de la impunitat que li atorgava el règim de l’Alzamiento Nacional i la protecció del seu germà, Miquel Villalonga, comissari polític del règim autoritari. Fa pocs anys, Edicions 62 va publicar un intercanvi epistolar, produït entre els anys que van de 1958 a 1972, que varen protagonitzar Baltarsar Porcel i Llorenç Villalonga. Aquestes cartes que no tenen cap valor literari, però si documental, demostren la classe de persona que era Villalonga i el rancor que encara llavors tenia als poetes d’aquella generació, simplement perquè havien mantingut la fidelitat a la llengua catalana.

Certament, fa la impressió que als escriptors de l’Escola Mallorquina els hauria agradat que el temps s’hagués aturat, sobretot abans dels anys trenta del segle passat; com si el més convenient hagués estat que mai no passàs per por que no esdevingués res de dolent. Aquest desarrelament de la història i de la societat va ser un cop definitiu, però també n’hi va haver un altre de literari, perquè la poesia de Rosselló-Pòrcel trenca de manera definitiva l’estètica que varen representar i iniciar el nou cicle de la poesia mallorquina contemporània. Va ser per aquest motiu, segurament, que Maria Antònia Salvà va dir de Rosselló-Pòrcel que era «un poeta poc mallorquí». Un judici polític premonitori.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris