cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 24°
25°

Austràlia com a opció

Són una colla de pirates que viuen de tenir enganada l’opinió pública: Mariano Rajoy, els seus ministres, els titelles de la dreta local - sempre fidels a l’amo de la capital - Imma de Benito i la Federació Hotelera, i una llista llarga d’opinadors mediàtics que els va al darrere fent eco de tot l’argumentari doctrinal. Com es pot llegir al dors dels billets de dòlar: “In gold we trust”. Només l’or guia els nostres actes. O era Deu?

El discurs és conegut: tots, sense excepció, vivim del turisme; no devem mossegar la mà de qui ens dóna de menjar; sense la indústria turística estaríem sembrant patates i morint-nos de fam; criticar la indústria turística és una greu irresponsabilitat; cal ser amables amb els turistes; el client sempre té raó; els seus desigs són ordres; tenen tot el dret a fer tot el que els vengui de gust, perquè han pagat per fer-ho. La premissa d’aquest argumentari és simple: es tracta de guanyar diners. Com més, millor. La resta, danys col·laterals i foc amic.

A les Balears, abans del boom de la indústria que s’ha construït damunt de dos béns comuns com són el sol i la platja, hi havia un teixit industrial important. Potser no es en recordam, perquè la doctrina oficial dels darrers cinquanta anys s’ha sabut imposar, però aquí hi havia fàbriques i indústries que venien els seus productes arreu d’Europa. Empreses que varen acabar tancant perquè la gent preferia anar a treballar de cambrer als hotels, una feina molt més còmoda i millor pagada.

Amb el camp va passar el mateix. La gent s’estimava més anar a servir martinis. A poc a poc, l’agricultura i la ramaderia s’ha anat buidant. Els diners fàcils i el seu magnetisme irresistible han fet la resta. Fer de pagès és, avui, un somni de quatre idealistes caparruts.

I ara, finalment, passa el mateix amb l’habitatge. I amb això tancam el cercle: tot es ven, fins i tot ca nostra. Si tenc un pis i hi ha gent disposada a llogar-me’l per dos-cents euros al vespre, i a més ho puc cobrar en negre, sense haver de pagar imposts, per què m’hi hauria de resistir? Potser duc anys a l’atur, o amb una feina i un salari de merda, passant-ho puta per pagar l’hipoteca, per arribar al final de mes, i ara per fi veig la llum al final del túnel. Però alerta! Vam buidar les fàbriques, vam buidar els camps, i ara estam començant a buidar els pobles i les ciutats. I en cosa d’anys, Mallorca serà un desert sense habitants, un decorat com els que es poden veure quan hom arriba a Almeria per l’A-7, l’autovia de la Mediterrània. Per cert, si teniu fills, recomanau-los Austràlia. Sembla que necessiten molta mà d’obra jove i paguen bé. El que és cert és que a Mallorca no hi podran viure.

Fent paral·lelisme amb aquell conegut poema que tothom sap que no és de Bertold Brecht, podríem dir: primer vam buidar les fàbriques i nos ens vam preocupar, perquè teníem de menjar i teníem on dormir; després vam vendre les finques perquè teníem un bon sou i on dormir; però ara ens treuen de ca nostra i no sabem on anar a menjar, i potser acabarem tots dormint al seient del cotxe o al costat dels contenidors del fems.

És simple cobdícia. Volem més i més. Volem tenir més que el veí. Només va d’això, la cosa. Cobdícia de qui té un cotxe i el vol canviar per un de més gran. Cobdícia de qui té un piset i vol treure’n el màxim rendiment. Cobdícia de qui se’ns emporta tot l’IVA que generen els visitants, perquè, al capdavall, només som un capítol en el compte de resultats, una màquina de fer diners fàcils. Benvinguts a la fraternitat universal de la cobdícia.

Turismefòbia? I ara! Pobres. Ells, els turistes, no són més que víctimes d’aquest sistema que ens ha fet creure que si no viatges ets un rústic i un ignorant. Treballadors que aspiren a fer realitat el somni d’una setmana vacacional i de bauxa, al final de l’any. O potser simples persones benintencionades que tenen la curiositat i el desig de conèixer món. Qui som nosaltres per negar-els el dret a la festa, al descans, a la gatera i al sexe sense remordiments? I qui som nosaltres per posar al davant de tot això l’ínfim valor del territori, de la posidònia i de la sorra de les platges i de les pedres dels acantilats?

Si de cas, és fòbia als explotadors, fòbia a la cobdícia desmesurada, a l’egoisme i a l’absoluta manca de reflexió sobre les conseqüències de tot el que feim els éssers humans. Deu ser, segurament, conseqüència de la meva manca de patrimoni, perquè jo, que no tenc ni piset, ni casa, ni finca, em trob al marge de la gran cadena de producció en què hem convertit el nostre hàbitat. On tot té un preu i n’hi ha molts que estan disposats a pagar-lo, qui no té res a vendre està condemnat a la invisibilitat i a la irrellevància. Per això, només ens queixam els desarrapats, els insolvents i els pobres de solemnitat.

Donada aquesta insuperable misèria de la condició humana, com podem, a sobre, caure en la crueltat de reclamar dels nostres esforçats governants que regulin allò que és irregulable? Com podem esperar que governin sobre l’ànima dels humans, que és, per definició, ingovernable? En comptes de criticar el Govern, preguem per ells i admirem la paciència, la santa innocència dels qui creuen que els problemes tenen solució. I al Cel ens vegem tots plegats.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per i trust, fa mes de 2 anys

Jo an es teu lloc, comensaría a fer maletas.

Valoració:-5menosmas
Per Money, money, fa mes de 2 anys

«In God we trust», posa al billet d'un dolar. Creim en Deu. Es a dir, Deu son els diners

Valoració:1menosmas
Per Vaja, vaja!, fa mes de 2 anys

Una bona reflexió per a reflexionar. Torres més altes i grosses que la nostra del turisme han caigut. Per tant, la caiguda sembla inevitable, el que no es pot preveure és el temps que tardarà a produir-se això, i aleshores, serà ferest! Només es salvaran els qui tenguin diners suficients per a emigrar a Austràlia o altra part de món on encara hi hagi treball. Jo som vell i crec que ja no ho veuré, però pas pena pels meus néts.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris