niebla
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
19°

La política, encara tema literari?

La política, com a tema literari, és un material ben útil per a la recerca que s’interposa entre el llenguatge i l’experiència social. Tanmateix només podem parlar de poesia si l’autor és un destre operador del llenguatge. Tornam al tema de sempre perquè allò que val no és el que el poeta diu, sinó com ho expressa, la nova representació del que ja era clàssic. Aquest pic, d’aquesta manera, la política seria el material que també ens permet fer feina, una forma de culejar entre el que significa la realitat i tot allò que la provoca.

El tema polític, tot i que té molta tradició en la poesia catalana, no sempre ha estat ben vist. Josep Pla ja va dir, amb la conya graciosa que el caracteritzava, que «els poetes catalans inintel·ligibles o de comprensió difícil, pretengueren arreglar la poesia». Recordem així mateix la polèmica que a finals dels anys setanta del segle XX va encetar Baltasar Porcel, quan va acusar Josep Maria Llompart d’aprofitar la reivindicació independentista per a promocionar la seva obra, que Porcel considerava de poca volada. Per fortuna nostra, estudis del professor de la UIB, Joan Mas, i articles del poeta Joan Margarit, per exemple, van contribuir a posar l’obra de Llompart al lloc que correspon. Per cert que l’obra de Llompart inclou ben pocs poemes que es podrien catalogar com a polítics.

En aquest sentit, més d’una vegada el músic i vocalista del grup Taverners, Marcel Pich, ha manifestat que aquest debat també és obert entre la gent que fa melodies reivindicatives. Hi ha diverses teories, sobre el motiu d’aquesta desconsideració. Un servidor creu que la denominada transició democràtica espanyola, el descrèdit que progressivament ha anat arrossegant i que, tant si ens plau com si ens desagrada, ens compromet, ha empeltat la política com a tema literari. També pensam que el denominat realisme social, d’ençà que la revolució bolxevic derivà cap a l’estalinisme, ha pecat sovint de ser una poesia excessivament de proclama, militant en mesura grossa, tant que descuidà la forma en benefici de la comprensió materialista. Potser aquests darrers quaranta anys hi ha hagut una excepció, pel que fa a la consideració global, perquè a Amèrica Llatina sí que hi ha hagut una nova lleva de poetes que han estat capaços de mantenir el nivell, gràcies a una renovació creïble, una perspectiva que ens ha permès no distreure’ns, precisament perquè miren el món social d’una manera diferent.

A casa nostra hi ha hagut intents de renovació i algunes aportacions interessants. La generació de poetes mallorquins dels anys cinquanta —Blai Bonet, Llorenç Moyà o Jaume Vidal Alcover— és  significativa, pel que fa als intents de revisar la poesia social i al Principat hi ha el cas de Joan Brossa amb incorporacions valuoses. Vet aquí una mostra, en el cas de Brossa: Passa un obrer amb el paquet de dinar. / Hi ha un home assegut a terra. / Dos industrials prenen cafè / i reflexionen sobre el comerç. / L’Estat és una gran paraula.

Ara, tots aquests que, per un motiu o altre, alguna vegada per simple excusa, pròpia d’impostor, dejecten el tema de la política com afer subaltern, s’ho haurien de repensar perquè tots els nostres poetes illencs, tots els rellevants, no tan sols han fet poesia política, més aviat molta producció, sinó que tots han estat defensors de la llengua, de la literatura catalana i del país. Però és que endemés no podia ser d’altra manera d’ençà que l’any 1833, Bonaventura Carles Aribau va escriure el poema Oda a la Pàtria — segons Josep Maria Llompart, una de les peces més belles del romanticisme hispànic—, obra que de manera simbòlica, pel que fa al vessant literari, enceta la denominada Renaixença catalana, senzillament perquè  l’any 1833 feia tres-cents anys que ningú no escrivia literatura en català.

Ja tenim, doncs, el primer poema de la represa, Oda a la Pàtria, que és un poema polític...i avantguardista, segons els requisits que descriu en el seu estudi Joaquim Moles, titulat «L’avantguarda catalana, 1916-1938». Aquest assaig demostra que els poetes avantguardistes catalans, heterodoxes pel que fa a la forma literària, varen escriure poesia política, varen signar manifests, articles, i varen fer discursos a favor de la llengua, la cultura i la nació. Vet aquí una mostra de principis de segle XX, que va ser quan Joan Maragall va escriure la seva cèlebre Oda a Espanya: Escolta Espanya, la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana; / parlo amb la llengua que m’ha donat / la terra aspra. / En aquesta llengua pocs tan parlat; / en l’altra, massa.

I el primer romanticisme mallorquí, que no va tenir caràcter polític? A Mallorca, en aquella època, el català també estava reclòs en l’àmbit de la parla col·loquial, just allà on encara el voldria avui en dia el nacionalisme espanyol. Al voltant del setmanari La Palma, redactat aleshores íntegrament en castellà, és va propagar la primera literatura del Romanticisme a Mallorca. Josep Maria Quadrado i Antoni Montis varen ser els fundadors, els que varen donar el sus a la primera literatura de Tomàs Aguiló Fortesa, Jeroni Rosselló, Marià Aguiló, Josep Pons i Gallarza i al darrer romàntic, en Pere Alcàntara Penya, el poeta que va escriure, ni més ni manco, La Colcada, poema de reivindicació política catalana per excel·lència. Després, la vindicació ja no havia de tenir aturall entre les generacions a venir, tal com veurem en l’article de la propera setmana.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris