muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

No han agranat sota l'estora!

La satisfacció desvergonyida, que llueix Jorge Campos durant els debats de la televisió autonòmica privada, sovint és entusiasta. Per què deu ser? I ens pensàvem que restava desolat al racó dels mals endreços!

Aquesta convenció que sentim dir com ideal: les comparacions són odioses! I doncs, què n’hem de fer dels punts de referència que ens permeten trobar el nord?

Sempre que sentim un conservador o un altre —n’hi ha de diferents magisteris— apel·lar al sentit comú, tenim la impressió que duu el reglament estotjat dins la butxaca.

El no-res voldrà dir que haurem perdut el temps per sempre.

Fan volteres i volteres per allà mateix i s’estimen més girar de nit que de dia, per un si de cas.

Feixucs d’enteniment per l’obligació dels anys i per imperatiu legal.

De cop i volta un no-res a la mirada. Que no havia de ser oberta, la nit, tal com predicàveu?

La confusió augmenta per la llei de les institucions segons la qual la política dolenta tendeix a decantar la bona.

Tanta tradició de codis que hi ha i encara ara no hem tret aguller de res.

Ens diuen mentides perquè la veritat que manegen és vana.

Tant sí com no o un fort i no et moguis perquè s’han acabat les rialles, com ho deia Blai Bonet «perquè tot el que no està prohibit és obligatori».

De quin costat vendrà, la destralada? D’arreu i aviat, com fins ara.

L’anomalia de cobrar 4.000 euros cada mes: aquest foc, capaç de socarrar les mans, ho determina tot, fins la parsimònia que duen.

Els records arriben arran del tall d’una ganiveta.

Amb la mirada escandeix la proporció del clima, per decantar un poc el temps que ens aborda.

On para la nit? En ser mort, a l’altra banda mansa de l’enrajolat.

Sovint tenim l’ambició de confirmar l’expressió «Salvatges de la Polinèsia» que va escriure Madame Dudevant, damunt la cèlebre «Revue des Deux Mondes».

El nostre parer és: darrerament pateixen un desfici pertorbador, però determinat.  

En política, però, del tot cert, just hi ha un cosa: la culpa de tot sempre és per mor dels altres.  

A força de parlar debades tenc per mi que haurem tornat més cabotes.

No enlloc, sinó mai. De què? De res de bo com abans i per sempre més.

Encara no han agranat sota l’estora. I per què no ho fas tu?

Aquesta al·lota és molt tímida! No, vas errat; és per un excés de tolerància que just parla per demanar coses.

Enllestir-ho tot sense por al traspàs, després de l’estuba amb licors roents.

Les estacions i el temps, quilòmetres i quilòmetres de pols d’anada i tornada.

Refundar què? Ha de ser que dins del mirall hi trobem un genter capaç de mossegar llamps.

El desori que volen sord, entrada de nit, amb un no-res de paraules.

Lentitud de les pedres, penyora dels jardins fúnebres.

Oberta la veda durant la lleguda, planarà una onada provinent de la cort reial.  

No patiu, la memòria més aviat que de pressa no serà enlloc ni pus mai: ni ase ni bèstia.

Els mestres que han aturat de revisar el seu magisteri s’hauran de tornar a posar en vaga.

A veure, espavilats, si no és l’error, quina altra fita és, la del vostre pobre domini? No contestis, hem dit!

Pujar arreu i a peu és el que feim sempre seguit fins encara ara.

A l’entorn d’enllà, avingudes obertes cap a les muntanyes enceses, com si ho ves venir.

Partirem, per paga, per escoltar els clams dels trons sedimentats, just abans de l’estiu lentíssim.

Que sapiguem, ningú encara no ha demostrat que els mots no són debades.

L’endemà de la becada, has millorat? Com és ara? Si ja vas condret? Tenc els ulls esmorrellats perquè les coses no són bones de veure, ni senzilles de fer.  

Els inútils no han pensat a desar la sala: podrem mirar sota l’estora!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris