bruma
  • Màx: 16°
  • Mín:

Quan la gent desborda els polítics

Aquest 10 de juliol s'han complit set anys de la massiva manifestació a Barcelona que amb el lema 'Som una Nació. Nosaltres decidim' va encetar el cicle de mobilitzacions populars que ha impulsat el procés d'autodeterminació que viu el Principat de Catalunya.

De la multitud de records que guard d'aquella manifestació, n'hi ha un que té una vigència i una ensenyança especial per als dies que vivim.

Durant les setmanes prèvies a aquella convocatòria de la societat civil, encapçalada per Òmnium, hi va haver un llarg i pesadíssim debat sobre qui havia d'encapçalar la manifestació. Uns deien que persones representants de la societat civil, altres deien que José Montilla, aleshores president de la Generalitat, altres proposaven variants d'una o altra fórmula.

Al final es va optar per una solució de compromís amb representants de la societat civil com a portadors de la pancarta inicial (entre els que vaig tenir l'honor de ser-hi), precedits per diversos presidents de la Generalitat que portaven una senyera.

De totes maneres el debat, que tantes portades de diaris i telenotícies havia encapçalat es va demostrar absolutament estèril i els qui l'havien protagonitzat varen quedar ben retratats: La gent va desbordar l'organització de la manifestació. Desenes de milres de persones es varen situar darrera la pancarta 'inicial', però desenes de milers es varen situar davant i, de fet, varen impedir que aquesta avançàs més de deu metres. Al final, i malgrat el llarg debat previ, no hi hagué ni encapçalament ni res que s'assemblàs i hores després de romandre quiets en el punt de partida, presidents, representants d'entitats i demés suposats cappares partírem sense haver-nos pogut moure a causa de la massiva participació de la ciutadania.

Aquell 10 de juliol de 2010, la gent va passar per damunt dels que, suposadament, la lideraven.

No serà la darrera vegada.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per nimloth, fa mes de 3 anys

Jo hi vaig ser., juliol 2010 Al Passeig de Gràcia amb Gran Via, davant meu en Maragall mirant al cel, el Montilla amb la seva cara de pal. I el que més em va impressionar va ser Pujol, completament acollonat pels clams d'Independència que la gent expontàneament cridava. Va ser la primera vegada que vaig sentir que el poble cridava independèndia. Va ser molt emocionant. En no poder avançar per la quantitat de gent se'n van anar. No ho oblidaré mai.

Valoració:4menosmas
Per al-lot, fa mes de 3 anys

No es pot viure d´esquena a la societat. Els demòcrates ho saben; els unionistes també ho haurien de saber...

Valoració:7menosmas
Per Idò sí., fa mes de 3 anys

Fou una lliçó a tenir en compte,però a la majoria de polítics no els interessen les lliçons, i així els va.

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris