algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

El regne dels bisbes de Mallorca

No és d’aquest món. Com més va més clar és que les facultats de l’Església són molt espirituals i poc terrenals, cosa que no vol dir de cap manera que els clergues hagin renunciat a fer provatures realistes. Aquesta avinentesa no hauria d’estranyar ningú, no debades l’Església és l’única institució del món que ens garanteix una eternitat satisfactòria. Una ganga que tenen que, paradoxes de la vida, no els ha estalviat perdre credibilitat per mor d’un excés d’errors maldestres. En aquest món el Mal guanya terreny a veles desplegades i el catolicisme, tot i el pedigree que arrossega —ha gaudit del privilegi de poder intrigar durant segles—, encara no ha estat capaç d’esmenar-lo, ni tan sols de detectar-lo eficaçment.

A la diòcesi de Mallorca aquestes darreres setmanes s’hi han produït alguns esdeveniments que han tengut ressò periodístic. Un va ser la votació del representant episcopal durant la darrera comissió de patrimoni del Consell, a favor del manteniment del bunyol de sa Feixina; una decisió en concordança amb la doctrina anterior al Concili Vaticà II. L’altre esdeveniment ha estat el nomenament de bisbe auxiliar de Barcelona, mossèn Antoni Vadell. Aquest pic no ha estat de sort, el Bisbat, perquè justament aquesta designació ha coincidit amb l’alarma social que ha provocat l’afició promíscua que tenen alguns polítics locals, la d’anar de putes de franc, segons diu la premsa. Si es confirma l’escàndol, els insurrectes hauran passat de pagar per barrinar a la gran avarícia que representaria gaudir de l’esclavatge sexual més categòric.

Mala traça que varen tenir perquè el nou bisbe de Barcelona i el seu homòleg mallorquí, Taltavull, varen triar de fer la conferència de premsa el dia que un diari de Palma va decidir de publicar les declaracions que, davant el jutge Penalva, va fer la testimoni protegida, la prostituta sotmesa a l’abús d’autoritat. Un altre diari de Palma, del mateix dia, publicava les declaracions dels prelats a la mateixa pàgina en què sortia una altra notícia que interpel·la la moral cristiana: la cadena Melià, que presideix Gabriel Escarrer, inaugura el nou hotel Innside Palma Bosque. Sí, Melià, l’empresa que, segons ha publicat la premsa digital, tendria calerons estalviats en algun d’aquest paradisos fiscals, en concret a Gibraltar, segons eldiario.es.   

Amb això que em vaig posar a llegir atentament les declaracions que els bisbes varen fer a tots dos diaris de Palma i vaig trobar que totes dues informacions eren prou coincidents. Hi destacaven les facetes ontològiques del nomenament; altres de caràcter merament eclesial i institucional, organitzatiu i burocràtic; i les clàssiques al·lusions de mena retòrica —basades en pressuposicions potser excessivament subjectives—, tal com ara el goig que produeix sentir-se estimat pel Senyor, en el cas de mossèn Vadell, o la suposició que el bon Jesús estima igualment tothom; per tant que estima la prostituta obligada a barrinar de franc i també els polítics golafres que se n’aprofiten, segons els diaris; tot alhora. Curiosament, l’única pregunta realista que els periodistes feren a monsenyor Vadell, vist allò publicat, va estar relacionada amb el procés sobiranista que viu la gent del Principat. La resposta va ser marca de la casa; el nou prelat se’n va anar per les bardisses, com Pilat. Encara més gros, va passar el mort al germà Gordó, l’altre bisbe auxiliar de Barcelona, també acabat de nomenar perquè, segons va declarar Vadell, «coneix millor la realitat catalana». Sobre això i encara més coses sorprenents, qui hi estigui interessat hi trobarà detall a la premsa de Palma de dia vint-i-u de juny.

De la lectura dels reportatges, insistim a dir que molt coincidents, la qual cosa demostra que poca cosa més d’interès periodístic varen dir els dos prelats, vàrem extreure un seguit d’impressions. La primera és que ningú no pot dir què pensen els mossens sobre la realitat de Mallorca. Després, una altra sensació; els conflictes socials mai no resolts i a expenses de la nostra paciència, virtut teologal; com si la decadència humana hagués de ser incontrovertible. Tal com ho va advertir McLuhan, el mitjà és el missatge. En aquest cas, missatge i mitjà que mai no transformen res, tot i les opinions que també sovint transmeten del Papa Francesc, un prelat de ficció, sense atribucions, un pontífex de transició, de confiteria, entretant l’aparell del Vaticà prova de netejar la façana pairal. Un Papa, pobre home, que no pot intercedir ni per arreglar un poc la televisió franquista que emet la conferència episcopal espanyola.    

El sentiment de joia i la gratitud a Déu dels clergues, repetidament anunciat i expressat als periodistes, és de caràcter suprem, extra, sobrenatural. Incontrovertible, com la submissió reconeguda a l’autoritat jeràrquica, principi absolutista. «Només el Papa pot saber si un dia seré bisbe de Mallorca», declarà a la premsa Antoni Vadell; com si la sapiència dels subordinats només pogués ser emocional. Els capitosts de l’Església també desconfien dels menors de setanta anys. Ho va insinuar el nou bisbe de Barcelona: «El nunci m’ha dit que no em preocupi per la meva edat perquè això passa amb el temps». El clergat, sempre tan sol·lícit amb l’ordre de caràcter superior.

Justament l’oblit de fer menció al drama social vigent, a la corrupció política, als abusos de poder. Mallorca, cau de maleses, Sodoma i Gomorra, claveguera de Satanàs, i ni un mot hi dedicaren. Segurament per mor de les prioritats imperioses. Tanmateix, hem de pensar, el tradicional cultiu del dolor resignat és un valor teològic intrínsec que fa part del bagatge moral cristià. Model del martirologi per a la redempció imperiosa. Els afers temporals supeditats al Bé suprem. La salvació que guanya qui carrega joiós amb la Creu (de cada dia), en aquesta Vall de Llàgrimes que és el món. La concepció cristiana del valor redemptor que té el patiment, la inculpació prèvia al perdó dels pecats. Tanmateix no ens és lícit objectar el bocí que ens pertoca d’aquest món que Déu ens ha assignat; defecte del qual, per mala humanitat, és l’exposició carnal de les dones  —la tradició literària de la doctrina n’està plena d’al·lusions— que conforma la perdició del homes. Palma, tanmateix convertida en capital internacional del vici. És per això que Déu serà misericordiós i salvarà sense distinció, perquè estima d’igual manera tothom del seu ramat, tant els que barrinen pagant com els que haurien de pagar el clau i s’ho estalvien.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris