nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

No s'hi val el bolígraf vermell

No és que no ho facem bé, és que el nin té un problema. Aquesta postura acrítica que Elisabet Abeyà atribueix a part de l’escola en la seva darrera obra, m’ha fet pensar en les al·legacions que sovint posen els polítics, «El poble ha tengut por de votar allò que li convenia»; «Els mitjans de comunicació ens han estat adversos»; «L’absentisme dels electors ens ha perjudicat»... Abeyà dedica el seu darrer treball, titulat Amb ulleres verdes, al seu pare i a la seva mare, però del pare també diu que era rellotger. Deu ser per aquest motiu que el llibre incorpora dibuixos realistes amb prou càrrega simbòlica —la mare era poetessa— de Pere Joan; dibuixos de caràcter minimalista, tal com hagués agradat al pare de l’autora, artista minuciós de les peces diminutes.

La trajectòria pedagògica de l’autora és prou coneguda a Mallorca. Llicenciada en psicologia, ha treballat com a mestra d’educació infantil i audició i llenguatge a diferents centres; també ha col·laborat en iniciatives sindicals i amb moviments de renovació pedagògica. Ha escrit nombrosos contes per a infants, articles sobre pedagogia i literatura i ha estat traductora; autora, per exemple, de la traducció al català del Bhagarad Gita, feta de la versió anglesa que va escriure Joan Mascaró, edició en català revisada pel propi Mascaró i que va publicar l’Editorial Moll.

Sobre el minimalisme, la realitat treballada amb senzillesa, humilment, de manera aclaridora i reveladora; les reflexions d’una persona que s’ha atrevit a opinar, amb prudència, amb elegància discreta, després d’haver escoltat molt i sobretot els infants, els éssers petitons. D’aquesta manera està confeccionat el llibre de què tractam avui, editat per Documenta Balear. La coberta del llibre, el seu disseny alegre, els texts que incorpora, tot té l’estil minimalista; fins i tot les solapes han estalviat informació sobre l’abast de la feina que ha fet Abeyà durant molts anys. N’hi ha prou, com a mostra, amb la introducció del llibre, sense signar i, per tant, atribuïble a l’autora, que consta només de dinou línies. El minimalisme és diàfan, límpid, com sovint ho són les criatures.

El llibre és un assaig, reflexions escrites en forma de dietari perquè Abeyà ens conta les seves impressions a partir de les notes que prenia quan feia de mestra i que després passava als seus quaderns. En acabar la jornada hi apuntava tot de detalls, anècdotes i curiositats, la significació de les quals, per a ella, eren mereixedores de recopilació. Les diferents entrades del llibre ens informen que la formació rebuda no ha tengut cap gran rellevància i que en canvi n’ha tengut molta l’experiència laboral, el treball de camp que li ha fet comprendre, per exemple, que als alumnes els cal saber el motiu de les instruccions que reben.

La lògica dels escolars sempre ha interpel·lat Abeyà; una manera de ser tan peculiar, tan aprofitable, i de la qual ella se’n sent tan agraïda, que no ha d’estar sotmesa, imperativament, a la lògica dels grans. Convé tenir la sensibilitat a disposició, ben preparada, perquè els infants s’han de sentir còmodes, d’aquesta manera els mestres podran ajudar-los a educar les seves emocions. «Estar molt bé ser desobedient, quan hi ha alguna raó per ser-ne», escriu Abeyà en una demostració d’extrema capacitació per a l’empatia. L’aptesa que demostra en reconèixer la inutilitat que tenen molts dels remeis dels adults, li ha permès resoldre molts de conflictes, sovint per instint, després d’anys de pràctica. Errors en l’educació de les emocions, condicionats pels abusos de poder. Descartada la constricció, com si el fet de ser una criatura no pogués ser legítim, o hagués de ser una anomalia. 

Hem llegit uns textos redactats d’una manera força planera, efectiva, que ens mostren una mestra que sap fer de mediadora, a la recerca permanent de la conciliació, que prova sempre, primer de tot, de dignificar la condició d’infant. L’educació no entesa com a doma de nins i nines, abús que sovint s’aprofita de la seva docilitat; primordial manca de resistència que pot incitar a l’excessiva i confortable potestat jeràrquica i que provoca, amb facilitat, frustracions incipients. Una mestra que està contra la sobrecàrrega de la tradició educativa que ara delata amb proves experimentals. Tot fa pensar que a les aules d’Elisabet Abeyà els alumnes no s’han hagut de sotmetre mai. Reconeixement absolut de la subjectivitat dels receptors en l’àmbit educatiu, concepció d’una pedagogia no constrictiva.  

Abeyà ens relata anècdotes i curiositats, sempre significatives. El gegant de la rondalla que trobaren un dia d’excursió i la reacció dels alumnes; les interferències que tenen els conflictes familiars en el normal desenvolupament de la feina que fan els mestres; la delegació, sovint excessiva, de responsabilitat que fan pares i mares; els càstigs contraproduents. El tema de la mort, com s’ha de plantejar en l’educació infantil? Abeyà se’n surt perquè ha estat capaç de desmitificar, proporcionant confiança als seus alumnes. L’aportació que li ha representat la importància que atorga a la poesia com a mètode de fixació: aturar per a observar i escoltar, vol dir també oferir i no només exigir; una manera de fer que permet guanyar confiança a les criatures. Talment allò que va dir Daniel Pennac —citat entre molts altres autors— quan va escriure que el verb llegir, com el verb estimar, no admet l’imperatiu.

Si no hi ha valors que són compartits, una certa ideologia útil, la producció del sistema escolar serà deficient. És gràcies als infants que els educadors poden entendre que els conceptes abstractes, durant el període de l’educació infantil, han d’estar lligats a la vida real. Què vol dir, això de supeditar la pintura que fan les criatures a l’art figuratiu i realista? De cap manera. I sobretot, prohibits els gomets amb cara trista, a mode d’admonició, ni el llapis vermell com a model per a censurar. Quina desgràcia no haver tengut professores com ella. Mille basia, Elisabet.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris