cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
21°

Les noces del Führer

Traudl Junge tenia vint-i-un anys quan Hitler la va triar perquè fos la seva secretària personal. Va ser una estreta col·laboradora entre el mes de desembre de 1942 i el 30 d’abril de 1945. Fascinada per la personalitat del seu cap, molts anys després d’acabada la guerra, Junge, conscient de la rellevància que va tenir l’experiència viscuda, escriu sobre unes vicissituds  que tenen un gran valor històric. La secretària predilecta del Führer en cap moment no cerca ser exonerada de cap culpa, però després de llegir les memòries, hom té la sensació que per ser jove i inexperta, Junge va ser víctima d’allò que Hannah Arendt va denominar «banalitat del mal».

Les memòries són prou interessants perquè descriuen el procés personal que va conduir Traudl a optar a la plaça de secretària personal de Hitler, la relació que va tenir amb el comandament de la nomenclatura i els assistents personals, els dies que va passar al Wolfsschanze, a la fortalesa situada a la regió de Prússia Oriental, o a l’Obersalzberg, on Hitler passava temporades de descans al Berghof, el seu refugi alpí, a l’antiga casa Wachenfeld, propietat de la família, la reforma de la qual la va convertir en una fabulosa mansió. També descriu els pisos que Hitler tenia a Munic o a Berlín. La narració biogràfica no estalvia informes sobre l’alcoholisme que afectava destacats oficials del Tercer Reich; la personalitat d’Eva Braun; les gelosies i enveges, i les conspiracions entre l’oficialitat de confiança o sobre el règim alimentari i l’aparent hipocondria que patia Hitler. Traudl també conta l’afer del seu matrimoni amb Hans Herman Traudl, assistent i ordenança del Führer —impressionant la quantitat d’obligacions diàries que tenien aquells bidells—  que posteriorment mor en combat a Normandia, el mes d’agost de 1944.

Tota la narració té gran interès, però especialment impactants són els capítols que relaten els tres darrers dies de la vida de Hitler; una d’aquestes lectures la intensitat de les quals fa que el temps passi d’una tirada. Els darrers dies que viuen al búnquer de protecció situat a Wilhelmplatz, a la vora del Reichtag, la cancelleria del cap dels nazis. Dia 28 d’abril de 1945 arriba la darrera gran decepció del Führer, quan Heinz Lorenz, responsable de premsa, duu al búnquer la notícia que, segons un informe de l’agència Reuter, el cap del Reich de les SS, Heinrich Himmler, ha iniciat negociacions amb els aliats a través del comte Folke Bernadotte. Traudl en aquell moment viu reclosa al búnquer de Berlín i els tancs russos ja són a  Postdamer Platz i bombardegen arreu, tan a prop que el formigó del refugi fa ressonar cada impacte «sense misericòrdia i amplificat».

Adolf Hitler en aquell moment ja desconfiava de tothom, fins i tot de les persones de l’entorn de Himmler que encara eren amb ell i li havien subministrat càpsules amb verí, per un cas de necessitat. Hitler manà d’anar a cercar el cirurgià de confiança, Werner Hasse, perquè fes empassar el verí a la seva cussa predilecta, la Blondi. El verí va ser eficaç. El Führer va respirar una mica més tranquil; no volia de cap manera que els russos, en un descuit, el poguessin aglapir viu. «Nosaltres, les dones, ens refugiàvem amb els nins i els cans a l’habitació d’Eva Braun», escriu Junge. Els líders de la nació —una enumeració extensa de grans llinatges— seien junts i esperaven amb ànsia la sentència, la decisió final del cap suprem. Ni Borman, ni Goebbels ja no tenien res a fer. Arthur Axmann, Walter Hewel, Hans-Erich Voss, els ajudants de cambra i els ajudants de camp, els ordenances, tothom esperava una decisió. «La victòria, ja no l’esperava ningú». Goebbels feia llargs discursos sobre la manca de lleialtat d’alguns alts oficials; estava especialment indignat amb Göring, a qui responsabilitzava de la ineficàcia demostrada per les forces aèries alemanyes. En aquells moments, tothom s’havia abandonat a l’espera de la derrota final.

Oficials i subalterns dormien i menjaven poc, fumaven molt. De cop i volta el Führer, esgotat, amb veu submisa, tremolós, com qui fa els darrers alens, s’acostà a Traudl: «Agafi el bloc de taquigrafia perquè li dictaré el meu testament polític». Entretant, a la sala de conferències del búnquer, arribaven els convidats a la cerimònia de noces, el matrimoni Goebbels, Axmann, Gerda Christian, Constanze Manziarly, els generals Wilhelm Burgdof i Hans Krebs. Traudl Junge estava intrigada i nerviosa, la seva mà tremolava i costava prendre les notes que li dictaven. Què hi posarà, Hitler, al seu testament? —reflexionava la secretària.

Entretant se celebrava el casament, Traudl passava frenèticament a màquina els testaments que li dictaren el Führer i Goebbels. Tots dos frissaven per a fer-ne una adequada divulgació. Sabien que el final era a tocar. Junge relata d’una manera magnífica aquelles hores finals, molt detalladament. Les noces, el comiat del Führer, el posterior suïcidi de Braun i el seu marit, el procés d’incineració. Relata els darrers moments, just abans de sortir del búnquer: «Pujam per les escales mig esbucades, passam pels forats de les parets i per ruïnes, sempre amunt i enfora. A la fi tota l’extensió de Wilhemplatz resplandeix a la llum de la lluna. De cop i volta record les criatures. La senyora Goebbels no s’ha deixat veure pus. S’ha tancat a la seva habitació. Deuen ser encara amb ella, els infants?».

El relat no acaba aquí perquè Traudl Junge encara descriu la fuita de les urpes dels russos, el pànic que té per si és capturada, violada o torturada

—en escapar, Traudl perd de vista la senyoreta Constanze Manziarly, quan queda endarrerida. Al cap d’una estona la torna a veure, amb dos soldats russos que se l’enduen cap a una boca de metro. Constanze és a temps de cridar:«Volen veure els meus papers!». A continuació desapareix per la boca negra que condueix al subterrani. De llavors ençà consta com a desapareguda. I per acabar, les canòcies que, també per a Junge, havia de suposar el transcórrer de la postguerra.    

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris