algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

El 'Diable de Byron!' i altres dimonis

Faria bé el lector de deixar-se engolir pel Diable de Byron!, la darrera novel·la de Joan Mas i Vives, premi Ciutat de Palma 2016 publicada a la col·lecció Aliorna de Lleonard Muntaner Editor. Perquè la novel·la és això, com aquests engolidors, traïdors, que hi ha a algunes platges mallorquines – i del món- . Te n'hi entres lentament, com qui no vol la cosa i acabes emportat pel corrents marins, uns corrents, en aquest cas, trepidants, carregats d'emocions i intrigues, com qui et convida a unes muntanyes russes fins que, exhaust de tanta lectura – per haver escatimat hores a la son i al menjar, a qualsevol altre fotesa que vulgui impedir-te llegir- te retorna a la platja abúlica de la vida quotidiana. A la realitat que voldries fictícia. Als dimonis que s'amaguen rere un vulgar televisor de plasma i ofereixen una imatge pèrfida i tètricament pixelada.

Però no ventilem tan aviat la novel·la de Mas i Vives. Si el lector comet la gosadia de deixar-se engospar pels filats de la seva prosa – dúctil i precisa- sabrà els pecats comesos per un personatge històric, Pere Josep Molines, Canonge de la Seu de Mallorca, detingut per la Inquisició el 1816. Els sabrà i els reviurà, els que va fer sol o en companyia, especialment amb Sor Joana Maria, la monja que acabà acusant-lo davant el Sant Ofici. També el lector és convidat de trobar-hi les intrigues i les maquinacions dels poderosos, dels que sempre estan avesats a guanyar. I alguna altra cosa més que no diré per no fer de vulgar spoiler, com es diu ara. Si algú vol ser confrare, que prengui candela... , és a dir, el llibre i de ben segur us en fareu un bon llepadits. Sobretot, perquè malgrat hi hagi un rerefons històric – encara que jo no l'etiquetaria de novel·la històrica- és una molt ben cossada ficció novel·lesca. I això ja és un mèrit prou gran.

A més el lector, envescat en la lectura, li serà fàcil oblidar-se de certes històries que semblen de ficció però que són ben reals. I encara que ho semblin, són d'un guió tan previsible que escarrufa. M'estim més emocionar-me veient que el canonge Molines s'embraveix en la seva confessió i en treu pit. I fins i tot l'exagera, encara que hi pugui colar la sang, en el patíbul, o patir el dolor del turment sàdic dels inquisidors. En canvi, qui treu pit sabent que té les espatles ben cobertes és en Mariano Rajoy que, quan va saber que el cridarien a declarar, va estarrufar la cresta i va dir que hi aniria encantat. No fa gaire d'aquelles bravates, ara ja ha amagat la coa entre les cames i ha pactat que parlaria com més li agrada, a través del plasma. És a dir, no seria ell qui parlaria sinó que ho faria la seva estampa. Quan era petit, a vegades, se suscitava el dubte si la missa era vàlida si s'oïa per la televisió. Els confessors doctrinaris ho tenien ben clar: només en cas de malaltia es podia temperar la màcula a través de la televisió. Potser, és que en Mariano Rajoy és un malalt vulnerable i per això necessita la televisió. Potser és un malalt del karaoke.

Parlant de misses plasmes i karaokes, a Varsòvia la majoria d'esglésies tenen també diversos monitors de plasma. Una de les utilitats que li vaig veure va ser que servia per no perdre la lletra dels càntics litúrgics. Res de nou. Aquí ningú no en fa, de karaoke, si no se sap bé la música i la lletra. El plasma és només un suport per no fer el ridícul. També, més o menys, de la declaració d'en Rajoy en sabem la música i tota la lletra. Res de nou. Un guió més que previsible, sense gràcia ni emoció. No cal perdre-hi gens de temps. Com també era previsible el guió aquest de la pirotècnia de la fiscalia. Justament, qui va redactar el paper aquell capvespre – todo el mundo puede tener una mala tarde, algú gros ha dit-  devia tenir l'ull de poll a punt de rebentar o el dentista no li havia posat la dosi oportuna d'anestèsia o s'havia barallat amb la parella i davant tants de morros i males cares havia llenegat dins la fangosa redacció que ha duit a induir als taumaturgs a pensar que potser s'havia produït una delació als germans González de les intencions secretes de la fiscalia. Com si abans, a Mallorca, no s'haguessin viscut guions semblants. I no parl dels anys tèrbols de principis del XIX, que és quan transcorr la novel·la de Mas i Vives sinó de molt més recents i que tenien com a protagonistes un batle del PP i un conseller del PP. Posats a triar, no hi ha color, m'estim més el sucós Diable de Byron!, que és el que ha de ser: una novel·la que m'ha agradat molt i que us recoman. I deixaria de banda, aquestes llefiscositats oioses que ens unten l'existència.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris