algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Can Gazà, hostal de captaires

Dia vint-i-cinc d’abril vaig tenir la satisfacció de ser a la presentació del llibre «El preu de la vida mòlta. Diari de Can Gazà» que es va organitzar a la seu de Can Alcover. L’acte va anar a càrrec del propi autor, Jaume Mateu; de l’editora del llibre, Maria Muntaner; del prologuista, en Jaume Santandreu i del poeta Josep Lluís Aguiló. Anar a la presentació va ser una sort perquè la intervenció de cada una d’aquestes quatre persones, allunyada de protocols i convencions, va aportar valor afegit a les expectatives que ens oferia el llibre.

El volum consta de més de dues-centes pàgines, escrites en forma de dietari, i hi incorpora més de cinquanta fotografies, de caràcter impressionista, l’autora de les quals és Fiona Mersch, una antiga i enigmàtica estadant de Can Gazà que va estudiar Belles Arts a la universitat de Cardiff. Magnífic treball de Mersch, perquè ens ha permès completar un mosaic de les ànimes esmicolades que habiten l’hostal de pobres.

No entrarem avui a discutir les dades tècniques que de Can Gazà i sa Casa Llarga ens ofereix la publicació. Al volum els lectors hi trobaran informació completa sobre la història dels darrers dotze anys dels casals; inventari de béns, detalls de la logística; relació de suports i desafeccions; crítica social i a les institucions i fins i tot, dades comptables. De tot i molt, sobre aquest observatori privilegiat de la marginalitat mallorquina, situat en una finca del Secar de la Real que atén malalts socials amb afeccions orgàniques, sobrevingudes pel consum de substàncies tòxiques contraproduents. Basta dir que l’objectiu dels responsables és el de l’autoregulació que obliga els residents a ser curosos amb l’ordre de la dinàmica interna. Inserció social a partir d’un model autogestionari de ciutadans que viuen en el règim d’allò que hauria de ser una república, tal com ho afirma Mateu en un dels seus relats.

L’autor ha escrit un dietari que incorpora tota una varietat de currículums de pobres que, fatídicament, els havien de conduir a Can Gazà. I encara sort! Mateu ha fet economia de paraules. No som davant un dietari gaire voluminós, tot i que el relat d’històries abasta la totalitat dels darrers dotze anys. Tampoc no calia una extensió narrativa extraordinària, en aquest cas, perquè a l’escriptor la precisió de l’estil li ha permès l’estalvi de mots innecessaris, tal és la potència que transmet la narració de l’experiència viscuda. Realisme social ben precís. Vet aquí una mostra: «En Pep té quaranta-un anys i res pus». Bé, realisme social que incorpora dosis de lírica, tal com demostra aquest cas, gairebé un vers a l’estil dels que va escriure Gabriel Ferrater. A posta deim que la combinació de lírica i prosa ha de ser eficaç, si hom no vol fer tudadissa de mots.

Té un caràcter nihilista, la literatura que ens presenta Jaume Mateu? Vius perquè gairebé en acabar el llibre, a l’entrada titulada «Les ungles de l’aporofòbia», l’autor ens relata un episodi televisiu de crueltat humana extrema, sobre el qual expressa: «imatges per a vergonya de la nostra lamentable condició humana». Del relat editat, tanmateix n’hem tret la conclusió que els diferents hostes mòlts de Can Gazà podrien ser perfectament els protagonistes d’una obra del dramaturg Samuel Beckett o els inseparables representats dels aforismes d’Emil Cioran, tal és la desolació de la intempèrie paisatgística que descriu Mateu.

L’escriptor no està per orgues, tot i el prometedor servei assistencial que ofereixen a Can Gazà, i li hem d’agrair aquesta generositat. La descripció que en fa segrega sentiments clarobscurs, però amb els caires vius perquè la impressió és que a Can Gazà no hi ha procediments tortuosos, jesuítics. Ningú no fracassa del tot, al casal del pobre, a condició de no perdre la capacitació de contrastar, i Mateu no fa altra cosa. Compromet les convencions. Iconoclasta i disciplinat; vet aquí el to de la seva feina. Eficaç? Abnegada. El paràmetres no són els convencionals, els de la beneficència, perquè a l’hostal dels exclosos la realitat és de risc assumit, precultural i Mateu, ja ho hem dit però no a bastament, no ens estalvia una llista amb el nombre de fracassos. Clarobscurs, allà res no és blanc ni és negre, com si el casal hagués de ser una parada per a la gent que no pot tornar a ser res, perquè ja ho ha perdut tot. No es tracta de fracàs, és qüestió d’acceptar la dificultat extrema que, en aquestes circumstàncies, tan característiques de la modernitat, representa conhortar i dignificar, oferir remeis pal·liatius davant la mort, allà sempre present i tan imminent.

Queda ben entès: no ha estat mai fàcil acompanyar persones la quotidianitat de les quals —defunció del temps— està permanentment confrontada amb la mort. Una percepció del temps supeditada a les absències i a les abstinències, al consum de medicaments, sovint merament pal·liatius, a la cronificació de la malaltia. A Can Gazà el dolor dels hostes és massa secret per a poder tenir cura definitiva. No som davant un dietari complaent. Mateu no es fa concessions ni a ell mateix i aquesta generositat que té amb el lector, i sobretot amb els hostes mòlts, és molt d’agrair i terriblement comprometedora.    

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris