nubes rotas
  • Màx: 12°
  • Mín: 12°
14°

Rossi, diseccionat per Massot

Ja he expressat alguna altra vegada, en aquesta mateixa tribuna, la meua admiració per la persona i per l’obra de Josep Massot i Muntaner, un historiador extraordinari, un humanista destacadíssim i un savi d’aquells difícils de trobar. Les seues obres sobre la història de les Illes Balears, especialment centrades en la guerra civil, resulten del tot imprescindibles per als historiadors i especialment interessants i útils per a tots aquells que tenim alguna mena d’afició per la Història.

Recentment, Massot i Muntaner ens ha obsequiat amb una nova peça sobre la guerra civil. Es tracta del llibre titulat Arconovaldo Bonacorsi, el “conde Rossi”, una obra cabdal per entendre la controvertida figura d’aquest personatge, que va deixar una petja macabra durant la guerra civil, a Mallorca, però també a Eivissa (encara que només hi fos un dia, durant l’esmentada contesa).

Per engirgolar les més de tres-centes cinquanta pàgines dedicades a aquest personatge sinistre, l’autor s’ha valgut de milers de documents, tractats minuciosament, d’una manera gairebé quirúrgica. El lema benedictí “Ora et labora” a Montserrat funciona a la perfecció. Aprofitant una anada a Roma del seu company de monestir (i també historiador) Hilari Raguer, Massot li demanà si podia portar-li alguns documents sobre Arconovaldo Bonacorsi, que pogués trobar en els arxius de la capital d’Itàlia. Per no fer curt, Raguer li va portar més de mil documents fotocopiats, de manera que Massot, afegint-los als molts que s’havia procurat ell mateix i als que s’havia de procurar per altres mitjans, tengué el material per bastir una obra detallada, rigorosa, precisa i, en qualsevol cas, excepcional.

El fals comte Rossi va protagonitzar una de les etapes més fosques de la guerra civil del 1936-39. Arribat a Mallorca per “netejar” l’illa de republicans, procedent d’Itàlia (on ja era un destacat militant feixista), va organitzar els anomenats Dragones de la Muerte, un grup falangista especialment virulent. Josep Massot i Muntaner ens refereix, a partir de la documentació que maneja, les característiques dels integrans d’aquests “Dragones”. Eren generalment persones joves, amb escassa iniciativa personal i amb necessitat de notorietat, que canalitzaven a través de Bonacorsi, un personatge excessiu, radical i carismàtic, la seua frustració o les seues ànsies de ser algú a la vida. En llegir-ne les referències de l’historiador de Pòrtol no podia evitar d’establir un paral·lelisme amb els joves sense futur i sense alternatives que fan bestieses com ara anar a Síria a combatre amb els fanàtics d’Estat Islàmic.

La figura de Rossi diu alguna cosa del que va ser el feixisme italià, de la seua relació amb el bàndol franquista durant la guerra civil espanyola, però, sobretot, ens forneix algunes pistes sobre les febleses col·lectives dels illencs. Per exemple, un individu que ni era compte ni era general va ser tractat per la gent de les nostres illes com a comte i com a general. És a dir, qualsevol fantasma que, en una situació més o manco conflictiva (o fins i tot sense conflicte declarat) es presenta entre nosaltres i té prou barra per atribuir-se títols que no té, automàticament el donam per bo i no comprovam res ni discutim res. En tenim exemples més recents, alguns ben notables, però no mereix la pena afegir més llenya al foc, sobre aquesta qüestió.

Rossi usa els seus Dragones de la Muerte per sembrar el terror a Mallorca (i, per extensió, també a les Pitiüses), es passa de frenada i acaba comptant amb el rebuig fins i tot d’una part dels franquistes. Llavors l’envien a Màlaga, on també deixa una petjada difícil d’esborrar. I, finalment, intenten retornar-lo a Itàlia, però els feixistes mussolinians no se n’acaben de fiar i l’acaben enviant a Abissínia (aleshores en poder dels italians).

Per atzars de la Història, havent estat fet presoner, és alliberar en acabar la Segona Guerra Mundial, i retorna a Itàlia. Hi funda un nou partit feixista, és a punt de ser elegit diputat i fa d’advocat amb una normalitat que, vist en perspectiva, no deixa de sorprendre.

El llibre de Josep Massot i Muntaner torna a tenir la plasticitat, l’interès, la vivacitat i la força d’una gran narració, com si estiguéssim llegint una novel·la. I constitueix un element important en la recuperació de la memòria històrica, a més de posar-nos davant la finestra del nostre passat. Esperem que a fi de no repetir determinades barbaritats que s’hi prodigaren. Ja ens l’havia avançat en una conferència a Can Ventosa. Però no en una hora, per brillant que sigui, no es pot condensar la riquesa d’aquesta obra.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris