muy nuboso
  • Màx: 11°
  • Mín:

Existeix la diplomàcia espanyola?

Durant aquests últims mesos, constitueix un autèntic plaer l’observació (a distància i a través dels mitjans de comunicació) de les activitats que la «diplomàcia espanyola» està realitzant arreu del món, i, molt especialment, dins els límits de la Unió Europea i d’alguns països d’Amèrica. Teòricament, els diplomàtics han de defensar, a l’exterior, els interessos del seu país. I ho han de fer seguint unes normes i unes regles del tot elementals, procurant treballar de manera harmònica i no creant problemes en comptes de resoldre’n.

El procés català ha desbaratat Espanya de mala manera, i pens que en un dels àmbits on això és més visible és precisament en el de la (manca de) diplomàcia. Perquè a l’hora d’exercir la diplomàcia s’han de tenir en compte els valors de les societats on s’exerceix. I també els usos i costums, que s’han anat gestant i modificant al llarg dels segles.

Dia rere dia observam actuacions de la diplomàcia espanyola que de diplomàtiques no en tenen res en absolut. Record, per exemple, diversos casos en què des de les ambaixades espanyoles s’ha recomanat a determinades universitats (la de Lieja, la d’Amsterdam, el Col·legi Europeu de Bruges, etc) que no acceptassin conferències a favor del procés sobiranista de Catalunya. O, senzillament, que no permetessin que gent convidada per l’agència Diplocat s’hi pogués explicar. Una interferència d’aquestes característiques, a qualsevol universitat europea, resulta del tot inaudita. Qui és cap representant d’una ambaixada o d’un consolat per dir a la gent d’una universitat, sigui la que sigui, qui poden portar a parlar i qui no?

Així mateix, hem assistit repetidament a les intervencions de representants de la diplomàcia espanyola als actes que no havien pogut evitar, amb la intenció de desacreditar el procés, o fins i tot de qüestionar la possibilitat de realitzar els actes esmentats. Aquestes intervencions, naturalment, solen deixar astorades les persones que hi assisteixen. Una de les més cèlebres es va produir al Parlament europeu, però la més esperpèntica va tenir lloc, si no ho record malament, a Lovaina, on una representant de l’ambaixada espanyola a Bèlgica va pretendre, sense haver-hi estat convidada, fer una conferència alternativa a la de Raül Romeva.

Recentment, l’ambaixada espanyola al Regne Unit s’ha queixat que al Parlament de Westminster s’hagi tractat la qüestió catalana, i fins i tot que es promogui un grup de seguiment del procés al Parlament britànic. El Parlament de Westminster és el parlament europeu que porta més anys de tradició democràtica ininterrompuda. Pens que no és el més vell d’Europa, però sí el que ha mantengut més temps sense colps d’estat ni catàstrofes similars la seua activitat parlamentària. A més, és dels pocs parlaments que realment funciona com un parlament: hi pot parlar tothom, sempre es facilita que tothom es pugui explicar, un diputat fins i tot en pot convèncer dels de l’altre bàndol i fer-lo canviar de vot, s’asseuen on poden i estan atapeïts a les seues bancades... És un parlament, en definitiva. I, a més a més, és un parlament que funciona de manera democràtica des de finals del segle XVII. A algú se li pot acudir que, a un parlament amb totes aquestes característiques, cap ambaixada, sigui del país que sigui, li pot anar a dir quins temes ha de tractar i quins temes no ha de tractar, quins processos ha de seguir i quins no li han d’interessar per res?

Totes aquestes intervencions, objectivament, juguen a favor de la independència de Catalunya. Que la diplomàcia espanyola sigui tan absolutament potassa, tan incapaç d’actuar realment d’una manera diplomàtica, va molt bé a la projecció exterior de les aspiracions catalanes. Segur que els universitaris belgues, italians o finesos que han estat interferits per les ambaixades espanyoles també se’n voldrien independitzar, si fossin catalans!

Objectivament, per tant, totes aquestes intervencions serien completament incomprensibles (si no fos pensant que la majoria de les ambaixades espanyoles fossin cooptades per partidaris del procés d’independència de Catalunya), si no tenguéssim en compte un aspecte, pens que fonamental, de cultura política. Al Regne d’Espanya hi impera una cultura de la imposició. Per això, davant el procés, la resposta ha estat judicial, mediàtica, però en cap cas no ha estat política. S’ha anat a imposar una determinada visió de les coses, però no a convèncer ningú de res, ni a dirimir el possible conflicte de manera democràtica. Per això existeix aquest abisme entre allò que la diplomàcia espanyola pretén aconseguir i allò que provoca en realitat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per escarda- penyes, fa mes de 3 anys

Així de clar i catalá ho diu Bernat Joan i les veritats couen, i com més gratan més couen,crec que s'hauria de fer una serie documental sobre la política d'Espanya i el seu comportament, tant interior com exterior, i que servis de manual per altres nacions, del que no s'ha de fer, si volen millorar.
Es que son un autèntic "drama trama".
Salut i república, cada cop més aprop

Valoració:11menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris