muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

França, a la cruïlla

Diumenge passat Europa va viure la primera volta de les eleccions presidencials franceses amb un autèntic ai al cor, prou comparable amb el dia del referèndum al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. D’alguna manera, la construcció europea, ara mateix, es dirimeix, de manera ben clara, a l’arena francesa.

Els resultats de diumenge no han estat sorprenents: cap candidat no ha arribat a assolir ni una quarta part del total dels vots. En primera posició, per a respir dels europeistes, hi ha quedat Emmanuel Macron, el candidat dels liberals francesos. Fa uns anys François Bairou va intentar l’aventura de posar els liberals al capdavant del mapa de França, i no ho va aconseguir. Però va deixar sembrada una llavor que, almanco aparentment, comença a donar els seus fruits: aquesta vegada, qui ha obtingut un percentatge de vot més elevat, en aquesta primera ronda, ha estat Macron. De fet, hauria pogut ser també François Fillon, de la dreta gaullista, però ha estat escombrat, en bona part, pels escàndols de corrupció, que l’han afeblit més que notablement. I també hauria pogut ser Jean-Luc Mélenchon, el candidat revelació, de l’esquerra més radical.

El problema que hauria tengut Jean-Luc Mélenchon hauria estat que probablement molts potencials votants de qualsevol candidat diferent de Marine Le Pen, amb ell s’ho haurien pensat. Què haurien votat els ciutadans de dreta dura, davant un enfrontament Mélenchon-Le Pen? És una incògnita que, personalment, pens que val més que ho continuï sent.

El gran fiasco, com ja estava cantat de feia temps, ha estat Benoit Hamon, del Partit Socialista Francès. Vaig pensar que seria així quan l’antic primer ministre de França, el català Manuel Valls, va dir que donaria suport a Macron, en comptes de donar-ne al candidat del seu propi partit, el Partit Socialista. Era evident que, si Valls donava suport a Macron, hi hauria més socialistes (em referesc, naturalment, a votats socialistes) que ho farien. Per això, Hamon s’ha hagut de conformar amb un esquifit 9% dels vots, els pitjors resultats del Partit Socialista a l’últim mig segle (i, segurament, encara em qued curt, però em fa peresa posar-me a buscar dades electorals franceses del passat).

A la segona volta, s’enfrontaran dues visions ben diferents de França i d’Europa. Pel que fa a França, una visió plural, menys nacionalista, menys xovinista, més oberta toparà amb el nacionalisme xovinista i contundent de Marine Le Pen, líder del Front Nacional. I un candidat partidari d’aprofundir en la construcció europea, de mantenir França com un dels motors d’Europa i de buscar maneres de superar les crisis que pateix la Unió Europea toparà amb una candidata partidària de treure França de la Unió i de l’euro. Es tracta, també, de dues visions clarament contraposades del que ha de ser Europa en el futur. Més Europa contra menys Europa. I, correlativament, una França compromesa amb Europa davant una França que vol reforçar el seu nacionalisme, la seua identitat i la seua independència nacional.

Esper que Macron i el seu equip siguin prou intel·ligents per saber que no tot està guanyat, i que el suport de Fillon, del PSF i fins i tot de l’extrema esquerra, per molt sincer que pugui ser, no vol dir res. Al Regne Unit, la gent va votar en contra d’allò que propugnaven els principals partits polítics, sense cap problema. Als Estats Units, la gent va votar contra els aparells dels partits i, de manera totalment inesperada per a la majoria dels analistes, va donar la victòria a Donald Trump. Seria un greu error, ara mateix, pensar que Emmanuel Macron guanyarà perquè li donen suport la UPF, el PSF i tota la resta. Això no hi té gran cosa a veure, amb les dinàmiques que s’han establert durant aquests últims anys. Macron haurà de donar a conèixer el seu programa polític, de fer-lo avinent a tothom, de fer-hi pedagogia a l’entorn i de comunicar-lo molt bé. Si no, tots aquests suports poden ser fins i tot contraproduents.

Els antiliberals de tots els cantons ja li han començat a fer la campanya en contra. Es presenta Macron, igual que es va fer amb Hillary Clinton, com el candidat “dels diners”. S’ha de tenir discurs sòlid i coherent, i alhora agosarat, per poder fer front a un clixé d’aquestes característiques, un clixé que convida els “desheretats de la terra” a posar-se de seguida al costat de l’altre candidat, sigui qui sigui.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris