algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Democràcia per defecte

No sé què arribarà a fer Le Pen, segurament res de bo, però em pens que la suma de tota la resta de forces polítiques hi haurà de posar mans i mànigues per evitar un nou esglai, en el decurs de la segona volta de les votacions franceses. Com així, aquest ensurt permanent? D’on ve, aquest renovat cobriment de cor que hem de patir? Crec que el fracàs de l’esquerra es causat perquè la gent vota sense devoció, vota per defecte, perquè descarten, com si la democràcia ja no pogués ser més que una prescripció.

El fracàs de la socialdemocràcia europea i dels partits que diuen que són l’alternativa d’esquerra, i que mai no ho acaben de demostrar. Plany: és que els votants de dreta solen ser més fidels! Per què? Doncs, perquè els interessos dels electors de dreta sempre estan ben representats, tant si governen uns com si governen els altres; per exemple, François Hollande, el president més impopular de la V República que l’any 2014, després de la històrica derrota de les eleccions municipals, va nomenar Manuel Valls per dirigir un govern...que va ser el més centrista de tots! El pobre home ha fet tants de desastres que no ha pogut ni acabar la legislatura.

Els del partit laboralista del Regne Unit encara van més desbaratats. Després que el criminal de guerra, Tony Blair, hagués de partir de quatres, tot i els serveis prestats a l’imperi, ni Gordon Brown, ni Ed Miliband, ni Jeremy Corbyn; allà no en treu aguller ningú. Per entendre l’enderrocament basta dir que l’alternativa d’aquests representants era, segons prescripció dels seus estrategues, «oferir una resposta més coherent a l’auge de l’individualisme»; «definir millor què vol dir el concepte igualtat i clarificar el paper de l’estat» o «desenvolupar una crítica al mercat més àmplia i sofisticada». L’ase s’haurà mort de rialles, quan ho hauran acabat d’aclarir; entretant, el Brexit els ha afaitat del tot.

Itàlia. Què es pot esperar d’una esquerra que ha acabat denominada Partit Democràtic? La gestió en positiu del neoliberalisme els ha fet miques. Ni Romano Prodi, ni Walter Veltroni, ni Matteo Renzi, res de res. Gairebé han aconseguit que torni a guanyar Berlusconi! Aquesta tropa de mini progressistes no ha estat capaç ni d’arreglar la trencadissa regional provocada pels terratrèmols que sovintegen el país. El veïnat damnificat ha hagut de reclamar la urgent intervenció de la màfia, govern paral·lel —un estat criminal dins l’estat corrupte—  que ofereix seguretat i un poc de consol amb l’argument que el govern oficial no és capaç de garantir res de profit. Renzi, un altre que, segons les cròniques que ens arriben, cada dia que governava era més centrista i es va inventar una reforma constitucional, «per millorar la democràcia», que els electors, cansats de preses de pèl, varen tombar.

El model suec s’associa a l’estat del benestar finançat amb impostos, sindicats forts i empreses que són punta de llança; molt actives, pel que fa a la capacitat d’iniciativa. Doncs el SAP d’Stefan Löfven ha passat de tenir un 40% de vots l’any 1988 a tenir un 23% de suport, segons les darreres enquestes. A Grècia, desaparegut el PSOK per instruccions de Lagarde i Merkel, Tsipras encara no s’ha posat la corbata, tot i haver promès al seu poble que esmenaria la traïció perpetrada per Syriza. A l’estat espanyol, el PSOE de Susana Díaz ha fet president Mariano Rajoy, seguint les indicacions dels organismes suprems.

Tot i que la societat civil ha identificat els responsables del robatori neoliberal, els socialdemòcrates i els seus aliats, cada vegada que governen, s’afanyen a maquillar la cara al capitalisme. I ni sols això no aconsegueixen! La denúncia del robatori l’han fet servir per elaborar un discurs teòric que els ha permès guanyar temps i eleccions. Res pus. Exhaurida la fe, desemmascarada la premissa que l’economia ha d’estar al servei de les persones, és molta la gent que, decebuda, s’ha cansat que tractin els electors com a clients, instal·lat com està aquest progressisme en la cultura de la picardia.

Gairebé ja ni ho paga detallar els fracassos de la denominada esquerra plural, el de la ridícula aspiració que té de gestionar el capitalisme actual. Hi ha prou divulgació i el poble ho sap bé perquè en pateix les conseqüències. Els pretextos ja no s’aguanten, les excuses cauen, una rere l’altra. Conseqüència del fiasco, de la derrota, normalment inacceptada per incapacitat de fer autocrítica, podem comprovar, curiosament, que la totalitat dels estudis sociològics, econòmics o laborals, institucionals i privats, tant de la Unió Europea com els de fundacions altruistes, coincideixen a manifestar que les desigualtats socials creixen, encara que els mitjans de comunicació insisteixen a dir que «el pitjor de la crisi ja ha passat». Pura retòrica propagandística.

També és curiós perquè, segons aquests estudis, el model tradicional de família és el que permet evitar que la fractura social sigui definitiva. Joves i adults que han de viure amb els pares i padrins; famílies senceres aturades que s’han de fer costat; jubilats que amb la seva pensió han de pagar les carreres dels néts o la manutenció de tota la família. De cada dia que passa hi ha menys persones, aturades o mal pagades, que poden viure totes soles. Ho venc a dir perquè si tanmateix sempre prevalen els models tradicionals, també el de la família, potser arriba un moment que molta de gent que va a votar troba que és millor elegir opcions com la de Le Pen, precisament perquè és un partit que defensa el model tradicional de família. Per què ens hauria d’estranyar, si la gent està cansada de comprovar que els electors de dretes sempre estan ben representats, governi qui governi?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris