algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

L’atzar i la necessitat

En els últims temps, en totes les eleccions, tant en les ja realitzades com en les s’han de realitzar a diferents llocs del món així com en la campanya del Brèxit hi ha estat i hi serà present la següent idea:  el país ha de ser nostre, dels ciutadans de tota la vida. L’ha  defensada Trump per guanyar les eleccions presidencials, l’ha utilitzada Wilders a les recents eleccions generals a Holanda, és el missatge que està transmetent Le Pen  a la campanya per la presidència a França i va ser també, el leitmotiv de la campanya per la sortida del Regne Unit de la UE.

Aquesta idea que ha tingut i té bastant èxit polític és la base del discurs dels anomenats populismes i té conseqüències sobre els conceptes de ciutadania, sobirania, immigració i identitat. Suposa que entre les persones que actualment  viuen als EEUU, Holanda, França i Regne Unit n’hi ha que són els vertaders americans, els vertaders holandesos, els vertaders francesos i els vertaders britànics, que s’autoconstitueixen com a tals perquè comparteixen les mateixes arrels culturals, històriques, socials, econòmiques i polítiques, que són úniques, absolutes, immemorials, diferents i millors a les altres. Vaja són, com  es deia durant el franquisme, “una unidad de destino en lo universal” quan es referien a “España”. D’acord amb l’anterior, si hi ha vertaders ciutadans o de primera categoria hi ha d’haver també ciutadans de segona i fins i tot de tercera categoria i correspon només als de primera tenir la capacitat de decisió. I és clar, tot el que posi en perill la sobirania i la sagrada identitat, s’ha de rebutjar. Aquest discurs suposa que hi ha una essència americana, holandesa, francesa i britànica que està en perill i s’ha de salvar dels atacs exteriors tals com la globalització, la immigració ... Quan es concep la identitat individual i col.lectiva des del punt de vista de les essències s’imposa una visió determinista, absoluta i excloent que són les referències del discurs polític de tots els populismes.

Per sort és possible veure les coses d’una altra manera, més relativa, indeterminista i més incloent. En aquest aspecte és de gran ajuda la biologia i la teoria de l’evolució. Hi ha una frase de Theodosius Dobzhansky, uns dels pares de la teoria sintètica o neodarwinista, que diu: res en biologia té sentit si no és en relació a la teoria de l’evolució. I què diu aquesta teoria? Que som el resultat de l’atzar i la necessitat, que som el resultat de la cega variació (mutació) i la selecció natural. Però a la base de tots els processos biològics i dels derivats d’ells hi ha l’atzar, la contingència i la casualitat. Davant l’essencialisme absolut del discurs populista, la biologia defensa una visió més contingent i relativa de la vida.

L’existència de cada un de nosaltres és el fruit d’una seqüència de casualitats, és a dir, d’una cadena successos cada un d’ells amb una probabilitat molt baixa. Si existim és per pura casualitat.

Per formar un nou individu es necessita un home i una dona que aportin cada un d’ells una cèl.lula sexual. Cada un de nosaltres és el resultat de la unió d’un determinat òvul d’una dona determinada i d’un determinat espermatozoide d’un home determinat que en un moment determinat tingueren relacions sexuals. Ja aquí hi ha un factor atzarós perquè no estava escrit enlloc que dues persones de sexe diferent s’haguessin de conèixer, aparellar-se i decidir tenir fills. Les coses haguessin estat d’una altra manera si no s’haguessin conegut o si s’haguessin conegut més prest o més tard o si haguessin tingut relacions sexuals en un altre moment (el mateix es pot dir en el cas de les tècniques de reproducció assistida en les que s’utilitza esperma de donants). Cada un d’aquests fets són casuals i que es sonin o no suposa conseqüències molt diferents. L’atzar, però, encara va més enllà.

Una dona pot tenir entre 400 i 700 mil òvuls, d’aquests entre 400 i 500 seran alliberats durant l’època fèrtil. L’òvul que va intervenir en la nostra fecundació va ser un d’entre aquells milers que hi havia. Un home pot produir durant la seva vida uns 500 mil milions d’espermatozoides. En cada ejaculació s’alliberen uns 250 milions d’espermatozoides. L’espermatozoide que va fecundar aquell òvul va ser un d’entre els mils de milions d’espermatozoides que ho podien fer. S’ha de tenir en compte i això és fonamental per entendre el procés, que cada òvul i cada espermatozoide són únics, amb una determinada i específica informació genètica. Cada un de nosaltres som el resultat de la unió d’un òvul de tots el que produeix una dona i d’un espermatozoide de tots els que produeix un home. Qualsevol canvi, d’home o dona, de moment o de cèl.lules sexuals, afecta a aspectes tan importants com són la pròpia existència i les nostres característiques bàsiques. Viure o no depèn, doncs, de detalls i de l’atzar. Res està predeterminat ni hi ha cap intenció.

Si l’atzar es troba a l’origen dels processos generadors de vida, tot el que es construeixi a partir d’ells queda amarat d’aquell origen. Per tant no només en els processos biològics, també en els històrics la contingència i l’indeterminisme hi són presents. Per tant, facem cas a la biologia i canviem la manera de veure les coses.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris