muy nuboso
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

Acorar

El passat dia 18 de març, a punt de primavera, es va representar al Teatre Espanya de Santa Eulària del Riu l’obra escrita i representada per Toni Gomila Acorar. La peça teatral és extraordinària i presenta molts punts que guarden una relació directa amb el nostre bategar sociològic dels dies que vivim. Hi ha tants elements que resulten alhora extraordinàriament locals i punyentment universals que no ens els acabaríem, ni tan sols en un paper molt més extens del que permet aquesta tribuna.

En primer lloc, s’hi plasma el canvi d’una societat tradicional a una altra que encara no sabem exactament com estarà configurada. En qualsevol cas, es tracta d’una pèrdua, i tota pèrdua produeix un punt important de dolor. Encara existeixen vestigis, a les Illes Balears, de la nostra societat tradicional, però aquests vestigis cada vegada es troben més difuminats i esdevenen més estranys.

En un col·loqui posterior a la representació de l’obra, en Gomila expressava la seua fascinació pels móns que s’acaben, igual que li ocorria a Llorenç Villalonga. L’excusa per engegar Acorar és la celebració d’unes matances, una cosa més nostrada i ben pròpia de la tradició de totes i cadascuna de les nostres illes. Al voltant d’un dia de matances s’hi executen un reguitzell de reflexions sobre la nostra societat, el seu present, el seu passat i, encara, es deixen entreveure algunes coses sobre el seu futur.

La pregunta que ens podem fer, i que la peça suggereix de manera ben espontània, és si la fi de la nostra societat tradicional suposarà també la fi de nosaltres mateixos com a societat diferenciada, la fi de la nostra “tribu”. Deixarem de ser nosaltres, inexorablement, tenint en compte que la societat, en el seu conjunt, ja funciona d’una altra manera? L’element clau –també ho apunta en Toni Gomila- és la llengua. Podem mantenir la nostra identitat col·lectiva, malgrat tots els canvis socials i d’usos i costums que es puguin produir, si mantenim l’ús habitual de la llengua catalana. Si perdem la llengua, emperò, ens desdibuixarem tant que resultarem, col·lectivament, completament irreconeixibles.

Allò que ens fa ser com som, allò que ens diferencia de tota la resta és la llengua. I no constitueix cap obstacle l’extremada riquesa dialectal perquè tots ens hi sentim uns i iguals. A Mallorca diuen “matador” quan a Eivissa i Formentera deim “matancer”. A Mallorca li diuen un “acorador” o una “acoradora” a la cutxilla que es fa servir per matar el porc a les matances. Aquí en deim una “matancera”, i no feim servir, almanco que jo hagi detectat, el terme “acorar” per arribar amb el ganivet fins al cor. Però la representació d’en Toni Gomila ens és tan absolutament pròxima, fresca, identificable, que estic convençut que aquests petits detalls deuen passar completament per alt a la majoria dels espectadors.

L’espectacle s’ha fet en català a molts llocs del país (Eivissa l’últim, per cert, i encara gràcies a la programació del Teatre Espanya, de Santa Eulària del Riu), i en castellà moltes altres bandes (inclosos països de l’Amèrica Llatina). I pertot se l’han sentit pròxim, perquè resulta prou local, prou intensament local, com per poder esdevenir universal.

Al llarg del genial monòleg d’en Gomila hi passen les pors i els neguits de la nostra gent, les preocupacions i les aparents solucions màgiques, els prejudicis contra els quals hem de lluitar contínuament, les febleses i les fortaleses, el pes de la tradició i l’esforç d’acarar el futur, les seguretats i les inseguretats. Difícilment podríem trobar, a hores d’ara, cap estudi sociològic sobre les Illes Balears que ens donàs una visió tan perfecta, tan acurada i tan destra sobre la nostra col·lectivitat, sobre la nostra “tribu”. (Per cert, en Toni Gomila fa servir aquest terme per no entrar en discussions de caire nacional que puguin desviar l’atenció del fet principal: una diferència i una particularitat existents i palpables, i una dominació també existent i palpable, per a tothom qui la vulgui notar i entendre).

Per la part que ens hi toca, als nombrosos espectadors que vàrem assistir a la representació (perquè llavors diguin que el teatre en català a Eivissa no té públic!), crec que la peça ens va acorar profundament, sense patir, emperò, la violència d’un acorador. Com no fos un acorador metafòric: en Toni Gomila.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris