algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
18°

La celebració del 1r de març

Vagi per endavant que, particularment, el que més m’agradaria seria celebrar la meva diada nacional com la de l’únic poble del món que regala, entrant la primavera, amor amb llibres i cultura amb petons. Dit això, tornaré a recordar que el vell professor Gustavo Bueno no es cansava de repetir que l’existència d’un estat només es pot justificar com una eina per defensar la cultura (la llengua) d’un col·lectiu (tribu, poble, nació). D’acord amb aquest principi, no hi ha res que justifiqui la pertinença dels ciutadans de les Illes Balears a un Regne d’Espanya que s’ha erigit, des de fa segles, en el nostre pitjor malson. El problema, però, és que les escoles d’aquestes contrades han ensenyat els infants, durant dècades, qui eren Padilla, Bravo i Maldonado i, en canvi, res no s’ha dit sobre la figura del Capità Joan Mercadal.

El col·lectiu SUS Balears porta anys treballant per la recuperació de la memòria dels fets ocorreguts a Menorca l’1 de març de 1810, quan la ciutadania en ple s’aixecà contra l’administració castellana que s’havia imposat arran del Tractat d’Amiens, entrà a l’ajuntament de Maó i va prendre el control de l’administració. El professor Amador Marí explica que, mentre que les institucions britàniques generaven beneficis als menorquins, la nova administració castellana només generà pèrdues: les institucions eren descaradament corruptes i les tropes borbòniques abusaven sense escrúpols de la població civil, a qui s’havia de fer pagar la traïció d’haver preferit ser bastards anglesos abans que cavallers castellans.

Tot plegat es troba en el llibre La “revolució” menorquina de 1810, on l’autor, Andreu Murillo, no dubta a qualificar la situació menorquina com a molt similar a la que patien les colònies d’Amèrica del Sud.

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears commemora l’1 de març la data d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia amb una diada que, tot i els trenta-set anys transcorreguts des de la seva instauració, continua essent totalment aliena al sentiment popular. Cap govern autonòmic ha sabut impulsar cap forma de sensibilitat envers la celebració. És natural. Al poble li agraden els herois i les llegendes. I en absència de les pròpies, la majoria es conforma recordant el gol d’Iniesta que va donar el campionat del món a la selecció espanyola de futbol.

Els qui no ens sentim espanyols per la mateixa raó que l’Estat espanyol no sent que cap dels territoris de parla catalana sigui membre de ple dret de la seva organització institucional, ens esforçam a recordar, cada 12 d’octubre i cada 6 de desembre, que nosaltres no tenim res a celebrar. Per la mateixa raó que no sentim la Constitució espanyola com a pròpia, per quina raó hauríem de sentir cap mena d’emoció davant un Estatut d’Autonomia aprovat al mateix temps que els de Múrcia, Extremadura i Madrid, amb l’únic objectiu de minoritzat les reivindicacions de bascs i catalans?

Davant aquesta pregunta, tenim dues opcions: o acceptam que, com a membres d’una cultura sense cap estat que la defensi, l’1 de març no tenim res a celebrar, o aconseguim fer nostra la revolta dels menorquins de 1810, com la data en què més palès es va fer el rebuig de la ciutadania a unes institucions, tant llavors com ara mateix, alienes, corruptes, injustes i opressores. Cal dotar la Diada del 1r de març d’un caràcter reivindicatiu, que ara no té, de la nostra història i dels nostres personatges, entre els quals, necessàriament, ha de destacar una figura com la del capità Mercadal, víctima de les forces d’ocupació estrangeres a les ordres del Borbó.

El debat és, però, entre els qui creuen que la consciència nacional només es podrà construir des de l’insularisme i aquells que pensen que fer Illes Balears és la millor manera de fer Països Catalans. Podrien els mallorquins i els eivissencs assumir la reivindicació menorquina de la seva revolta sobiranista contra els espanyols? Jo crec que si: l’antic Regne de Mallorques, musicat per d’Efak en el veritable i emotiu himne que tard o d’hora les nostres institucions hauran de reconèixer: el seu, nostre, Siau qui sou – es refereix al conjunt de l’arxipèlag. Tanmateix, no ens manca feina a fer, des de les escoles i des dels mitjans de comunicació, si volem fer créixer la sensibilitat social que ens cal com a país, si volem ser mereixedors de celebrar una diada nacional pròpia.

Per acabar, vull fer meves les paraules del professor Lluís García Sevilla: “El dia de la nostra diada serà el dia de la nostra independència. La resta, només són eines per arribar-hi.”

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per unaperaqui, fa mes de 4 anys

Bon article, ens fa tanta falta saber d'on venim, qui sóm i com hem arribat aquí!

Valoració:1menosmas
Per Ramon Ribera, fa mes de 4 anys

Bon article que reflexa la complexitat de la diada del 1 de Març, i l'alternativa a convertir-la en reivindicativa tot recordant els fets de 1810 de Menorca. Sorprenent casualitat que la data de la signatura de l'estatut coincideixi amb aquesta revolta produïda contra el govern borbónic espanyol!

Valoració:5menosmas
Per José Luis, fa mes de 4 anys

Estoy de acuerdo en al menos lo siguiente:
"...no ens manca feina a fer, des de les escoles i des dels mitjans de comunicació, si volem fer créixer la sensibilitat social que ens cal..."
En mi opinión, para adoctrinar a las masas se utilizan los medios de comunicación (que, según dicen, están al servicio del régimen borbónico de 1978) y parece ser que en los colegios se intenta adoctrinar a los niños (en Cataluña y en otros puntos de España).
En cuanto a la independencia, llevan muchas décadas diciendo que se van a separar del resto de España, pero no veo que nadie mueva un dedo realmente para materializar esa segregación.
Saludos.

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris