algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Un home de la dreta

A finals de 1919, Romà Jori, director de l’edició matinal del diari «La Publicidad», va comanar a Josep Pla la missió de fer de corresponsal a França. El joveníssim Pla hi va ser dos anys, o fregant aquest temps. Les cròniques estan publicades en el quart volum de les seves obres completes (OC). Aquesta narrativa és una demostració, crec que prou evident, de les seves predileccions polítiques. El volum comença amb un text explicatiu en el qual l’escriptor ja hi fa una declaració de principis: «Els pobres només poden ser individualistes». És ver que el to sarcàstic, molt sovint irònic, la murrieria de l’empordanès, enllà de dotar l’estil literari també dificulta la ubicació ideològica, desorienta una mica; però finalment Pla ha de ser qualificat com a un conservador. La suma de proves és concloent.

Les cròniques que Pla va enviar al diari de Barcelona són, naturalment, una visió d’aquella etapa francesa; prou voluminosa perquè hi descriu la vida cultural, la dels pintors avantguardistes; escriu sobre teatre, les visites als museus. Sobre el magnífic urbanisme de París i el clima, però sobretot escriu sobre la societat, la política i l’economia d’aquells anys immediatament posteriors a la guerra del 14. Segons ell, la base de l’economia francesa tenia caràcter agrícola. Escriu: «França continua sent un país d’agricultors, de cultivadors, de pagesos». Una suma d’individualitats i de personalitats, afirma. Aquesta base pagesa és un fet enorme, decisiu, un fet empíric, ofici complet, amb la visió acabada que proporciona el coneixement de la tècnica capaç de resoldre problemes. Per al narrador, la cultura agrícola ha creat una manera de viure plàcida i tolerant que és «la millor que s’ha pogut oferir a una més quantitat de gent».

En el decurs d’aquestes cròniques Pla conta que França és el país de la classe mitjana per excel·lència, la classe ideal que ha de garantir el benestar. La dinastia burgesa, guia de la classe mitjana, que defuig el debat moral, simbòlic, que va per feina i apel·la al pragmatisme tecnològic, de l’economicisme. La suma d’interessos individuals és la manera de garantir el progrés moral, en tot cas; el miracle del bé comú. Planteja l’economia com si tot hagués d’anar bé per mor d’una planificació racional, una garantia de precisió infalible. Pura meravella de l’organització. El fascina la moral apartada, la d’aquelles persones que sobretot s’han preocupat de salvaguardar les seves vides privades. Segons Pla, el burgès francès només aspira a ser respectat a causa del mèrit de qui l’emprèn. Aquest és el motor de la història moderna de França.

Aviat compareix la narrativa més sarcàstica. Dels èxits generals per mor dels emprenedors prové el fracàs històric de l’esquerra francesa. Qualifica —l’any 1920!— els socialistes com a «neocapitalistes amb menys audàcia». I hi afegeix: «Quan governa l’esquerra i vol portar a la pràctica alguna cosa que ha promès, ha de desistir o limitar-se a les repercussions polítiques que l’anunci de les intencions produeix». Modernitat total, ningú no ho pot negar. Per això, segons l’escriptor, la política a França contenia tants de gestos simbòlics i «quantitats de verbalisme considerable». Pla era un sarcàstic terriblement efectiu. L’esquerra, sentimentalisme i limitació, «una mística de les coses petites que fa que totes les coses grans s’hagin de fer una mica al marge de la política».

Efectivament, segons l’empordanès, el caràcter econòmic que aportaven els agricultors, els artesans, el petit industrial o el comerciant —oficis complets— és el primer factor de benestar; d’aquí prové la sensació que ell té que el ciutadà francès no necessita ningú. Una agregació d’iniciatives privades autosuficients. Arriba a afirmar que en aquella època ideal, França era un país autàrquic, o gairebé; un circuït tancat propiciat per una burgesia que l’encertà de ple perquè posà l’accent sobre el mèrit personal, i amb això n’hi havia prou. El manteniment de l’ordre social, «l’esperit de governar», el redueix al manteniment de l’enllumenat dels carrers, la policia o la higiene pública, «bàsica per al bon funcionament dels mercats». Les institucions, «de vegades», també poden fer un bon paper. La resta, gairebé un total, ho reserva per a l’economia i el comerç, «cosa d’homes ponderats, equilibrats i de temperament dúctil». Ara m’ha vengut de tira que sobre la misogínia de Pla s’han escrit papers impressionants, vet aquí una anècdota cèlebre. En certa ocasió l’escriptora Montserrat Roig el va anar a entrevistar i, segons va transcendir, Pla no va tenir altra ocurrència que envergar una extravagància característica: «Nena, amb aquestes cames que llueixes, et sembla que ho paga això de dedicar-te a l’escriptura?».

Per a Josep Pla la vida ha de ser confortable, agradable als sentits, satisfactòria, amb un mínim de garanties, i aquest estat de coses només el fa viable un govern poc intervencionista, representatiu de la classe mitjana francesa, defensora de posicions tradicionals, no tradicionalistes, i jeràrquiques que, sense marge de gran errors constatables, ha garantit un benestar complet i un confort general mal de superar.  L’escriptor té fòbia al desordre social, «productor d’inquietuds entorpidores» perquè la propietat és la base del progrés. La independència econòmica, la llibertat econòmica, és la clau de pas, sobretot de la llibertat personal. La vida, segons ell, només pot aprofitar-se «si hom gaudeix de l’ímpetu que li permet sortir de la vaguetat» i el capitalisme és l’únic mecanisme que té la suficient capacitat de concentració en allò concret.

Poc després, l’any 1925, a petició de representants de l’Ateneu Barcelonès, el diari «La Publicidad» va enviar Josep Pla a Rússia. Hi va estar cinc setmanes. De l’estada en van sortir abundants cròniques que després es van publicar en forma de dietari al volum tercer de les seves OC. No importa dir que l’estada a Rússia, poquíssims anys després de la mort de Lenin, va refermar les seves impressions sobre la política i l’economia. Però aquesta ja és una altra història que contarem un altre dia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris