nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

La societat del malestar

Un espectre plana sobre Europa: l’espectre del comunisme. Amb aquestes paraules, d’un to més amenaçador que esperançador, comença un dels documents més importants de la tradició de l’esquerra comunista, El manifest comunista. Aquests dies farà 169 anys de la seva primera edició (va ser publicat a Londres el febrer de 1848). Bé idò, crec que ni Marx ni Engels, els seus autors,  s’haguessin imaginat mai que avui la situació hagués canviat tant que es pogués  dir: un espectre plana sobre Europa, l’espectre de l’extrema dreta (populisme de dretes).  I això sí que clarament és una amenaça. La democràcia té aquestes coses, implica acceptar que no sempre governin els nostres, i fins i tot que governin partits que només són democràtics per obligació. Ara bé, ja sigui per obligació o convicció, mentre tothom accepti les regles democràtiques el sistema aguantarà. Però què pot passar si no és així? La línia que separa l’extrema dreta del feixisme és tant prima que la deriva no es pot descartar. Fins a quin punt això es farà realitat? Fa mal dir-ho, però el que sembla clar a la vista de com ha anat la història (que no sempre va en direcció del progrés social i polític), és que no estam vacunats de forma definitiva contra el feixisme i, en conseqüència, pot tornar sorgir encara que sigui disfressat d’una altra manera.

La situació és preocupant. Si miram el mapa d’Europa podem constatar que  arreu van apareixent i consolidant partits d’extrema dreta. A Noruega, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Regne Unit, Suïssa, Hongria, Polònia, Àustria, França, Grècia, Itàlia... En alguns casos formen part del govern (per exemple a Finlàndia i Noruega) i en d’altres es troben a l’oposició però en qualsevol cas, el seu discurs cada vegada convenç a més gent i sobretot influeix en els altres partits i els obliga, per evitar la pèrdua de suport electoral, a aplicar una política cada vegada més cap a la dreta. D’una manera o d’una altra determinen l’agenda política de tots.

Fa temps que això es veia venir però hem viscut amb la falsa creença que no era possible que les propostes populistes fossin considerades mínimament. Eren temps de bonança econòmica i benestar social. La situació ha canviat radicalment i allò que semblava impossible s’ha convertit en una realitat. De la bonança hem passat a la crisi econòmica i del benestar al malestar social. Els ciutadans han passat de sentir-se optimistes i protegits per les institucions a veure-les com les principals causes de la crisi econòmica i social que patim. Ens trobam en un moment crític perquè veuen impotents com les institucions  són incapaces tant d’aturar els excessos del capitalisme depredador, fins i tot les veuen com a còmplices, com de respondre a les demandes dels ciutadans. És normal que davant aquesta situació es generi desconfiança cap aquells que han governat i governen, aparegui el descontent i la irritació davant la falta de resposta. Mentrestant, però, el poder financer va fent.

El populisme ha anat creixent i guanyant credibilitat però fins fa poc encara seguia sent un moviment marginal. En poc menys d’un any s’han produït, però, dos fets que han canviat el panorama. En primer lloc el Brèxit. El referèndum en el que es va votar la sortida o permanència del Regne Unit a l’UE ha tingut un efecte molt negatiu perquè ha demostrat que el discurs del populisme no tan sols pot convèncer a àmplies capes de la població sinó també pot vèncer. I no havíem acabat de pair això que, contra pronòstic, Trump guanya les eleccions presidencials. No voleu tassa, idò tassa i mitja! Aquests dos fets han incrementat les esperances de l’extrema dreta: el que ha passat al Regne Unit i als EEUU també pot passar a altres llocs de l’UE. Això és el que pensen i esperen tots els partits ultradretans. Aviat veurem si les esperances d’uns i el mal presagi dels altres es confirmen o no. Dia 15 de març hi ha eleccions generals a Holanda, el mes d’abril n’hi haurà de presidencials a França i el setembre eleccions generals a Alemanya.

Les eleccions a Holanda són molt importants perquè seran les primeres després del Brèxit i de la victòria de Trump, poden marcar tendència i un punt d’inflexió que pot tenir una gran influència en el que passi a les eleccions franceses i alemanyes. D’entrada sembla que la cosa no pinta massa bé. Les enquestes donen com a guanyador al Partit de la Llibertat de Wilders, un polític radicalment xenòfob (aquest personatge que ja havia estat condemnat per insults fa uns mesos, va qualificar de xusma a la comunitat marroquina de Rotterdam), antieuropeista, nacionalista, antiliberal ... Ja sabem que una cosa són els sondejos i un altre els resultats, però si es confirmen, és molt  probable que Holanda, un dels països fundadors de la Comunitat Econòmica Europea i de l’UE, tingui un primer ministre amb un programa electoral on figura la proposta de fer un  referèndum per treure el país de l’UE (una altra cosa és que es faci realitat). De totes maneres tant si pot governar (probablement en coalició) com si no (perquè es formi una coalició en contra), l’èxit el té assegurat perquè la seva presència a la societat serà més gran.

On està el vertader problema? Els missatges de l’extrema dreta ja fa temps que hi són però ara tenen més ressò perquè hi ha gent que els escolta, els creu, queden convençuts, són receptius a ells. Per tant si volem combatre’ls no basta amb contrargumentar d’una manera racional, el que fa falta és canviar la sensació de malestar, inseguretat i desprotecció que té la població. I això s’aconsegueix només amb polítiques econòmiques i socials més justes.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Llorenç, fa mes de 4 anys

Clar, és que la millor teoria és la bona pràctica. Per molt racional que sigui el discurs teòric contra l'extrema dreta, l'esquerra fracassa perquè mai ni canvia res que sigui important per a les necessitats bàsiques de les persones. L'articulista té tota la raó.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris