muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
11°

Gabilondo va errat de comptes

Fa devers quinze dies vaig tenir ocasió de veure i escoltar un vídeo, protagonitzat pel periodista Iñaki Gabilondo, que em va produir una certa impressió. L’home, en un to certament afectat de dramatisme i desfici, hi feia una crida urgent, una mena d’ultimàtum necessari, al seny de les autoritats espanyoles perquè algú —així, en abstracte ho deia— prengui una iniciativa per tal d’evitar que Catalunya se vaya. Segons ell, el tema, greu per a Espanya, no és el que pugui passar el mes de setembre que ve, no és que la resolució del conflicte entre Espanya i Catalunya, tombi d’un costat o d’un altre; allò que el preocupa és que, si algú no hi posa seny, la desafecció dels catalans ja no tendrà camí de tornada.

Ben mirat, la intervenció del periodista, tot i el caràcter hiperbòlic de la filmació que corre per la Xarxa, no va anar més enllà d’allò al que ja ens té avesats la facció progre del nacionalisme espanyol. Entre la ingenuïtat i la retòrica afectada, el confusionisme i la poca pedagogia del vídeo són els habituals. D’entrada Gabilondo desconsidera, segurament perquè no ho pot entendre, que els catalans mai no han fet part de la identitat espanyola. Això de les identitats Espanya sí que ho té clar i Gabilondo no hauria de voler embullar fil, que ho estudiï, si és que veritablement és progressista. Per als polítics espanyols només les persones d’origen nacional genuí poden gaudir de tots els drets i deures. La resta, les persones que ells saben que fan part d’un poble diferent, però viuen dins l’estat, hi han de ser supeditades.

Gabilondo hauria de saber que si administrativament els catalans són espanyols, ha estat per la força de les armes. Altra cosa és que després de 300 anys de domini armat, espoli fiscal i propaganda, sovint també admonitòria, hagin aconseguit sotmetre una part de la població. El periodista no s’ha començat a preocupar de veres fins que una part d’aquesta població s’ha afegit a la revolta pacífica, cansada d’humiliacions. Gabilondo sempre parla molt de democràcia, però deixant de banda l’espoli fiscal, per exemple. Ell i altres progressistes espanyols com ell, ja fa molta d’estona que s’haurien d’haver preocupat de les persones que, també de fa temps enrere, insisteixen a dir que tenen una nació diferent a la que l’Estat representa.

Ja fa molt anys que la nació espanyola es va fer amb el maneig de l’Estat. Que no ho veia, Gabilondo? És per aquest motiu que la Constitución és arbitrària i el procés de descentralització ha esdevingut fal·làcia; i després finalment despòtic, governi qui governi a Madrid; tant si ho fa la dreta, com si ho fa l’altra dreta, la que aviat representarà Susana Díaz. Ha bastat la crisi econòmica que s’ha inventat el capitalisme perquè Espanya hagi hagut de recórrer a la sobreexplotació dels recursos disponibles. Més espoli i més centralització. «Madrid ens roba» no és cap lema desafortunat perquè Madrid abasta molta simbologia.  

La guerra civil espanyola va tenir un objectiu principal, desnacionalitzar Catalunya. Els historiadors de la recuperació de la memòria ja han identificat bé aquest projecte. Aquesta missió va tenir continuïtat durant la Transición. Ens vàrem conformar amb el premi de consolació. Un poc per ignorància perquè l’any 1975 Hannah Arendt ja ens havia advertit que apel·lar al mal menor és propi de sistemes totalitaris. La por que sempre aconsegueixen fer. Després, ja ho hem dit, les elits econòmiques —vençut i desarmat el poble— varen decidir augmentar els guanys del recapte. El que no pot entendre Gabilondo —tanmateix producte periodístic de la transició democràtica—, és que el dret a la sobirania que té Espanya l’han esmerçat, sempre seguit, de mala manera. Espoliar, destruir cultures i llengües, assimilar per la força de les armes, no és més que ambició totalitària.

El problema de no poder acomodar-se a una vida normal, sense haver de patir contínuament l’esglai que representa veure que, tanmateix, sempre governarà Espanya una Susana Díaz qualsevol, o un Mariano Rajoy, és el que volen provar d’arreglar els catalans. Allò que no pot entendre Gabilondo és que no n’hi ha més de fetes. Com pot ser que en aquestes alçades hi pugui haver algú tan malvat que tengui la pretensió de voler que els catalans visquin sota el mandat de personatges com Enric Millo, Montoro, García-Page o Fernández Vara? Què no ho veu, Gabilondo, que tota aquesta tropa insulta cada dia els catalans? Si la guerra civil espanyola va tenir per objectiu desnacionalitzar Catalunya, quin sentit creu que té, Gabilondo, l’aliança que han fet ara PSOE i PP perquè governi Rajoy? El problema no és que ningú no hi posi seny, el tema és que no hi ha ningú que en tengui. A veure si al periodista li entra dins el cap perquè no és just que els catalans hagin de pagar les conseqüències de la seva torbació.

En aquestes circumstàncies tan lamentables que hem descrit, el que proposa Gabilondo fa pinta de ser que els catalans haurien d’acceptar una mena de fatalitat inapel·lable. Els catalans volen ser gent normal, com la gent que no esta privada dels seus drets nacionals. Per a les autoritats espanyoles hi ha ciutadans sobirans i pàries —qui viu al marge de la jurisdicció general és un pària— i els catalans, o hauran de transigir o hauran de transgredir. Tornam a Arendt: «Si hom s’ha convertit en una anomalia per a la qual la llei general ha fet grans descuits, és millor convertir-se en una anomalia recollida per la llei; transgredir la llei». I continua: «El millor criteri que permetrà saber si hom ha estat expulsat del recinte de la llei, és demanar a la pròpia consciència si cometre un delicte —transgredir la legalitat—, l’ha de beneficiar». És el que va fer la resistència antifranquista i no sols perquè durant la dictadura no hi havia democràcia, sinó sobretot perquè les lleis franquistes eren injustes.

Sense una igualtat legal, tot esdevé irrisori per a uns i privilegi per als altres. La legislació que no equipara tanmateix reverteix en desordre moral i, per tant, inevitablement en revolta. Si Gabilondo apreua els catalans, si tant de bé els desitja, doncs que treballi per a igualar-los als espanyols, que treballi a favor de la independència. Cada poble la seva nació, si ho desitja, única manera d’evitar formes de dominació arbitrària d’un Estat, la paternalista inclosa.       

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Dois, fa mes de 4 anys

Jo estic al be al meu pais, Espanya. Hem de fer feina en positiu tots per què a Espanya tots hi tenguem cabuda.

Valoració:27menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris