algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

Perdre el nord (II)

A l’anterior article vàrem parlar del polític socialdemòcrata suec Tage Erlander i del seu paper en la construcció i consolidació de l’estat del benestar. Ara toca dir algunes coses de Fidel Castro.

No ni ha punt de comparació entre la Cuba que va heretar Castro i l’actual. Les millores socials són evidents, especialment en sanitat i educació. La vida dels cubans ha millorat moltíssim. Unes dades ens permetran tenir una idea de l’abast de la transformació: als anys 60 del segle passat l’esperança de vida dels cubans era d’uns 65 anys, actualment és de 79, fins i tot superior als dels EEUU que és de 78 anys; la taxa de mortalitat infantil (4,5 per 1000) és més baixa que la dels EEUU i Canadà; als anys 50 més d’un quart de la població era analfabeta, avui en dia es pot dir que quasi tota la població està alfabetitzada. Segons l’UNESCO de tots els països d’Amèrica Llatina, només Cuba va complir els objectius marcats per la campanya Educació per a Tots en el període 2000- 2015. Durant el mandat de Fidel Castro l’avanç ha estat inqüestionable si tenim en compte la intervenció directa en contra dels EEUU i el posterior bloqueig que va sofrir, que va limitar moltíssim el desenvolupament econòmic de l’illa. Aquest s’ha fet servir moltes vegades com a coartada per imposar determinades decisions a l’àmbit polític i econòmic però que tenen, en realitat, poca o cap relació amb ell.

Fidel Castro governà el país des de 1959 al 2008 (fins 1976 com a primer ministre, després com a president). Al mateix temps, aproximadament, va ser secretari general del Partit Comunista de Cuba. Per poder tenir una idea del tipus de societat que Castro ha configurat comentaré alguns aspectes de la seva Constitució. L’actual constitució data de 1976 i ha estat esmenada 3 vegades, la darrera el 2002. En primer lloc cal destacar que tot i que afirma que la sobirania resideix en el poble (article 3è), es declara que el Partit Comunista de Cuba és la força dirigent de la societat i de l’Estat (article 5è). És a dir, s’estableix com a un fet incontrovertible que el Partit Comunista, que en realitat es confon amb l’Estat, dirigirà el país sempre, serà l’intèrpret únic de les necessitats del poble cubà, del que li convé i, en resum, del que està bé i del que està malament. Això significa dotar al Partit d’unes prerrogatives immenses que el fan depositari de la veritat absoluta i posa en dubte la mateixa sobirania del poble cubà perquè predetermina qui ha de ser en tot moment el seu representant. Un poble és sobirà si té capacitat de decisió i elecció. Però per decidir i elegir és necessari que hi hagi pluralitat, sense ella no existeix sobirania. Si al Partit Comunista se li assigna la representació i direcció  absoluta, aleshores, on és la sobirania del poble? Sembla clara la contradicció. Dit d’una altra manera, la sobirania del poble cubà per molt que figuri en la seva Constitució com a un punt fonamental, és molt limitada. Un règim d’aquestes característiques té un nom, dictadura.

El que acabam de comentar té una influència determinant en la resta de tot l’entramat constitucional que en realitat amaga una lògica de dominació: controlar totes les institucions i concentrar el poder en poques persones.  Hi ha eleccions a diferent nivells, local, provincial i nacional però estan del tot mediatitzades. La quasi totalitat de diputats són del Partit Comunista. No hi ha oposició perquè els cubans no es poden associar lliurament, no hi ha mitjans de comunicació crítics perquè tots estan en poder de l’estat i la política informativa la dirigeix el Partit Comunista Cubà. Amb aquestes condicions com es pot pensar en unes eleccions lliures? Els mínims exigibles a qualsevol democràcia no hi són.

Pel que fa a la política exterior, s’aposta per l’internacionalisme (una neutralisme molt especial) i es condemna el neocolonialisme i l’imperialisme, encara que varen mantenir unes especials relacions amb l’URSS.

Des del punt de vista econòmic, a l’Estat cubà li correspon la planificació de l’economia (article 9è i 16è) i el seu sistema està basat en la propietat socialista dels medis de producció fonamentals (article 14è). Només es permet l’existència de propietat privada de la vivenda, de petits terrenys agrícoles i cooperatives formades per aquests, la resta és de propietat estatal o mixta (articles 15è, 21è i següents). En aquestes poques línies ja es poden veure diferències importants respecte al model suec del qual en varen parlar a l’article anterior. En aquest model, més que la planificació, el que més interessa és la distribució de la riquesa per evitar desigualtats, per aquests motiu no es va aplicar una política de nacionalitzacions; en canvi el model econòmic cubà es basa en la idea de planificació, però amb una versió d’aquesta que implica que per planificar és necessari que la propietat estigui en mans de l’estat, d’aquí la seva política de nacionalitzacions. Avui sabem que la planificació total no és possible, no funciona (així ho demostren les experiències realitzades als països anomenats comunistes) i sabem també que per planificar no necessàriament s’ha d’abolir la propietat privada ni s’ha de nacionalitzar el sistema productiu totalment (els països escandinaus en són un prova).

Aquesta és la societat  que ha construït el castrisme. Millor que la que hi havia en temps de Fulgencio Batista? Sens dubte.  Els cubans tenen les necessitats més bàsiques cobertes (com també les tenen i tenien els suecs), però això és suficient per qualificar el projecte de revolucionari? Qualsevol projecte que es vulgui qualificar d’aquesta manera ha de fer els ciutadans més lliures, amb més capacitat de decisió i més crítics. I això té un nom, democràcia i es miri com es miri, Cuba no és una democràcia. Tot està en mans dels seus dirigents i especialment del cap d’estat i de govern. D’aquesta situació s’ha de  responsabilitzar al bloqueig? D’una part potser sí, però no de tota.

En el proper i últim article comentarem les reaccions que diversos grups han tingut en relació a la mort del líder cubà i farem una reflexió final.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Capó, fa mes de 4 anys

A Cuba no hi ha cap bloqueig, hi ha un embargament.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris