algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

El suïcidi més il·lusionant

El passat 14 de desembre, s’enfrontaven el Kashima Antlers japonès i l’Atlético Nacional colombià, en la que significava la primera semifinal del Mundial de Clubs 2016. El resultat fou de 3-0 pels asiàtics, una sorpresa ‘infracomentada’, camuflada per una notícia de transcendència major al partit en si. Per primera vegada en la història del futbol, l’àrbitre utilitzava l’ajuda tecnològica de repeticions “instantànies” -aportades per una central ubicada en el propi estadi- a l’acció, després de dubtar sobre aquesta i no poder prendre una decisió amb la certesa que es requereix. Però, el partit no es va interrompre de manera immediata, sinó que, després de deixar seguir el joc, l’àrbitre sol·licità la pausa per a confirmar que el que havia vist era penal. I així ho va pitar. El segon partit, entre el Real Madrid i l’América, va tenir una altra discutida incidència. Quan Cristiano aconsegueix el 2-0 en el darrer minut de partit, el col·legiat paraguaià Enrique Cáceres necessità consultar la validesa del gol abans d’atorgar-la. Aquesta incertesa creada en plena celebració ha generat moltíssim enrenou entre els mitjans de comunicació i dubtes entre els protagonistes. Es pot guanyar en precisió, però qui perd és l’essència del futbol, diuen molts.

Primer de tot, penso que són totalment comprensibles les dues postures argumentatives. Tant cert és que l’eufòria d’un futbolista derivada per l’execució d’un gol no es pot veure frenada per una intervenció aliena als jugadors, com que s’ha d’intentar perfeccionar l’arbitratge mitjançant totes les eines possibles per a apropar, cada vegada més, cada acció al seu criteri reglamentari. El fons, però, ens regala un suïcidi de protagonisme dels propis àrbitres. La seva feina es veu minimitzada a l’aplicació pura del reglament, eliminant així el valor de saber el que està passant per ells mateixos. És a dir, es perd l’essència del futbolista entusiasmat i la de la interpretació no memoritzada. Llavors, que pretenen les màximes autoritats dels àrbitres en la FIFA implantant aquest nou sistema? Per què accepten aquest suïcidi de protagonisme?

Existeix una cita anònima que diu: “no fou un error si coneixies les conseqüències i, així i tot, ho vares fer”. Llavors, sí, és un error mediàtic. Els mitjans de comunicació, els aficionats, els entrenadors i els jugadors no el volen veure ni reconèixer. Clar, tota una vida sense admetre la responsabilitat de conèixer els errors arbitrals com una cosa natural i després en xerram de pèrdua d’essència. Tota una vida justificant fracassos en actuacions arbitrals i llavors un pretèn que els hipotètics protagonistes d’aquestes derrotes vulguin deixar de “ser-ho”. Tota una vida fent de partits perduts un Corea 2002 i tampoc volem que la figura del col·legiat guanyi respecte. I si l’única manera de que puguin guanyar-se’l dins el món del futbol sigui encertant el màxim d’accions possibles, que han de fer?

És meravellós veure com molts mitjans de comunicació denuncien la nova iniciativa quan són els involuntaris promotors. O, tal vegada, ara s’adonen de que, així, el contingut del sector de la pol·lèmica arbitral es reduïrà considerablement dins la seva programació. Hauràn de xerrar de futbol, llavors...Houston, we have a problem!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris