cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
17°

Onfray contra Freud

Nosaltres, els animals (17)

Michel Onfray és un filòsof francès nascut a Argentan el 1959 i que té una producció literària realment aborronadora. Sense anar més lluny enguany ja són tres els seus llibres que han vist la llum: “La force du sexe faible. Une contrehistoire de la Révolution Française” “Le Miroir aux alouettes. Principes d'athéisme social” “Penser l'Islam”. Són llibres que estan predestinats a encetar moltes polèmiques com ho feu l'any 2010 “Le crépuscle d'un idole. L’affabulation freudienne”. És d'aquest darrer del que vull parlar avui.

“Le crépuscle... “ té com a motiu o excusa demanar-se com és possible que la doctrina freudiana pugui tenir tants de seguidors tot i les seves febleses. Les esmentades febleses que senyala Onfray poden ser dividides o ordenades en dos grans blocs. En el primer hi hauríem d'incloure les filosòfiques o, per ventura més pròpiament dit, les epistemològiques, i ,en el segon, les personals o biogràfiques, encara que segons Onfray les primeres probablement –ho veurem més endavant– deriven de les segones.

La més important de les crítiques filosòfiques que Onfray dirigeix al fundador de la psicoanàlisi és que la dita doctrina no te res de científica. Les teories científiques segons Onfray han de estar basades en fets objectius i repetibles cosa que no es dona en la doctrina que elaborà Freud, i que en el millor dels casos és una especulació impossible de verificar o, almenys, de comprovar a la manera com ho fan els científics positivistes. En aquest aspecte Onfray no diu res que no haguessin dit Popper o Wittgenstein. A l'argument de que la psicoanàlisi alguna cosa ha de tenir de veritat perquè és efectiu, Onfray respon que aquesta tàctica terapèutica produeix resultats únicament per mor del mecanisme de la suggestió, i el percentatge dels seus èxits no és superior al que ofereix l'homeopatia, la reflexoteràpia plantar o l'aigua de Lourdes.

Com he dit abans la segona casta de crítiques que Onfray dirigeix a Freud són arguments que podríem qualificar d'ad hominem, perquè segons el francès, el vienès era un egòlatra, un simulador, un trampós –moltes de les curacions que ell afirmava haver aconseguit no eren tals– un homòfob, incestuós, avar, que odiava el pare i tenia pulsacions sexuals vers la mare, la filla i la cunyada. Com podeu veure un autèntic paneret de fruites. I aquí ve el que deia al principi gran raonament d'Onfray que tant d'escàndol ha provocat entre els seguidors de Freud, i no és altre que Freud justificà les seves perversions personals pensant que aquesta manera de ser, actuar i pensar era comú a tots els homes i que la causa eren les aberracions sexuals que tots, d'una manera o altra, més greument o menys, sofrim durant la nostra infantesa.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Cucut, fa mes de 3 anys

Onfray no va inventar res.
Els anys 50, quan jo era un jovenet que lleguia a Freud i a Papini, ja vaig descubrir que aquest darrer, a "GOG", diu que Freud no es més que un novelista de l'esperít. I res més.

Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris