nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
25°

Poca incidència

I es desveltà la incògnita. La tramuntanada Bauzá s'havia anunciat amb redoble de tambors. Ell mateix, tan ufà i galant com sempre, ho havia amplificat a tot decibeli. Poca broma, deia que els grans hotelers de les Illes intercedirien per ell perquè el fessin ministre del ram. Vaja, que ho demanaven i en feien rogatives com si de treure's l'ecotaxa es tractàs -una ecotaxa que els grossos, els que tenen estès per tot el món, paguen sense protestar a París o a Roma, per exemple-. Bé, va dir, per ser exactes, que els grossos -els qui cerquen els millors gestors del món- li havien telefonat perquè els agradaria, i molt, que fóra ministre. El millor que podrien tenir.

L'endemà del dia dels morts la junta local del PP de Marratxí, segons conten les cròniques, va tenir aire de funeral. La flegma rajoniana no havia donat senyals de vida i l'endolat major, en Bauzá, esclovellava les penes com qui canta el dies irae còrpora endins, dissimulant la derrota i passant-se l'orgull ferit pel túrmix perquè fos més bo d'empassolar. Però no només no fou nomenat Bauzá ministre sinó que cap representant de les Balears fou feta cosa mínimament d'empena, que jo sàpiga. Algú va escriure que Balears no mereixien fer una aportació a un govern de mediocres. Tanmateix, aquest argument se li pot girar la cara i pensar que tan mediocres són a les Illes que no arriben al llistó baix, ínfim, que ha marcat Madrid en el seu nou executiu? Dit amb altres paraules. Balears té molt poc incidència a Madrid. Ni tan sols els gran hotelers, alguns dels quals surten al ràquing de la llista  Forbes, pinten una regadora. Madrid l'únic que vol de nosaltres són els nostre eurets, els nostres impostos. Un negoci rodó. Com qui te un solar que no et dóna cap maldecap i a més et fa una renda esplèndida.

Ara veurem si aquests grans empresaris que pidolaven a Bauzá que fora ministre, els mateixos que a través de les seves patronals gemeguen fort contra l'ecotaxa, seran capaços de fer pinya i pes vers Madrid perquè les Balears rescabalin la part proporcional que els pertoca dels imposts que paguen a Madrid. Corregir el dèficit fiscal, amb poques paraules. I que aquests diners que tornin serveixin entre d'altres coses per millorar les infraestructures de l'illa que és, com aquell que diu, millorar-los el negoci. El empresaris valencians, que a poc a poc s'espolsen la son de les orelles, ja s'han fet notar. I davant un Rajoy neo-investit president ja s'han posat al capdavant – en Roig, de Mecadona dels primers, n'eren un centenar- d'una plataforma que exigeix el corredor mediterrani. I han mostrat la vergonya a Rajoy que és el fet que dues de les més ciutats més importants del país – Barcelona i València- no tenguin una connexió ferroviària ràpida entre elles. El fet està carregat de simbolisme. El capital vol dreceres, encara que les dreceres sigui contradir alguns fonaments de la unitat de la pàtria – l'eix radial ferroviari, n'és un- .

Ja que parlam de poca incidència – coincidències temporals obliguen. Crec que n'ha tenguda poca l'anomenada vaga de deures.  És cert que potser en alguns centres se'n posen massa, de  deures. A Inca, que és allò que conec, la incidència dels deures va lligada al suposat prestigi del centre escolar. A major prestigi, més deures. Conec famílies que han hagut de canviar el fill de centre per l'estrès que els suposava – per als fills- l'acumulació de tasques a casa. El tema requereix una reflexió assossegada més que no un apunt agosarat; ara bé, tret de casos puntuals pens que aquesta protesta s'ha d'inserir en els canvis socials de les famílies. Fer deures avui en dia implica en molt de casos que les família hi han d'estar al damunt. A vegades confonen l'estar al damunt amb gairebé fer-los conjuntament. Tampoc no és això, o no ho hauria de ser. Ja sé que és molt més fàcil dur els infants a activitats extraescolars. Allà els deixen i se'n poden anar a fer la seva. Estar al damunt dels deures és un acte de responsabilitat. I a més una càrrega: has de batallar amb l'infant que no els vol fer. I acaben, com aquell qui diu, fent-los els pares. Aquest caire de la vaga dels deures crec que ens hauria de preocupar. Els deures són necessaris. I els han de fer els alumnes. Com qui els ensenya a fer el llit o a posar els plats dins l'escurador.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris