nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

Prediccions sobre la victòria de Donald Trump

Em despert, dimecres nou de novembre, amb la sorpresa que tothom considera una sorpresa que Trump hagi guanyat les eleccions a Amèrica (això que alguns en diuen els Estats Units). El dia anterior, fent el cafè amb uns col·legues, havia previst la victòria de Trump sense haver-m’hi de sucar especialment el cervell. I això que he seguit molt atentament la campanya de na Hillary i he expressat les meues simpaties envers ella (cosa que crec que no ha fet gairebé ningú enlloc del món mundial) i he mantengut contacte regular, via correu electrònic, amb el seu equip de campanya. Li he expressat el meu suport quan batallava amb en Sanders i, ja nominada, batallant amb en Trump. Dos personatges que, per cert, en alguns aspectes fonamentals, no resulten tan diferents.

Evidentment, contra pronòstics i enquestes, ja hi havia hagut altra gent que havia previst la victòria de Donald Trump. L’havia prevista, per exemple, el cineasta Michael Moore, que va expressar, en el seu blog, cinc raons per les quals considerava que Trump guanyaria les eleccions. N’hi havia una que, des del meu punt de vista, és bàsica: Clinton havia de guanyar, per ser presidenta, als estats tradicionals de l’esquerra, dels demòcrates. A alguns d’aquests estats la persona preferida per encapçalar la candidatura del partit del ruquet no era na Hillary, sinó en Bernie Sanders. I justament allà on hi havia aquestes preferències de manera més visible, al final, qui ha guanyat ha estat Donald Trump. Em referesc a quatre estats concrets: Michigan, Ohio, Wisconsin i Pennsilvània. Si Clinton guanya en aquests quatre estats, deia Moore, guanyarà les eleccions. Si perd en un, encara podria guanyar-les. Si per a més d’un, bona nit caragol!

I així ha estat.

Els quatre estats esmentats es caracteritzen per constituir el nucli d’allà on la crisi ha impactat més i, per tant, d’allà on la contestació de les classes més desafavorides té més pes. Els pobres de la terra, per dir-ho en termes una mica mil·lenaristes, opten pel populisme per cercar una sortida a la seua situació desperada. Na Le Pen ja es frega les mans. Per això va felicitar Trump abans que hi hagués cap certesa que guanyaria les eleccions. També va preveure la seua victòria.

La cinquena raó de Michael Moore per argumentar la futura victòria de Trump era espectacular. Recordava quan havia estat elegit governador de Minnesota el lluitador de lluita lliure Jesse Ventura. Un home sense cap tipus d’experiència política, amb una cultura justeta i amb la intel·ligència d’una sabata. Moore diu que els de Minnesota, “que són molt llestos”, varen votar Ventura perquè tenen “un humor fosc”, i aquesta va ser la seua manera de mostrar el podrileg del sistema. Com si els espanyols haguessin fet presidenta la Pantoja o els catalans en Jimmy Jump. Idò ara els americans, en conjunt, han fet com en el seu dia varen fer els de Minnesota.

Abans que ho preveiés el megacrític cineasta americà Michael Moore, una família no menys crítica ja havia previst la victòria de Donald Trump… ara fa setze anys! (és a dir, molt abans que Trump pensàs de presentar-se a les eleccions a la presidència d’Amèrica). Ho preveien en un capítol que es titulava “Bart to the future”. En aquell capítol –i ja em disculparan els lectors que desconeguin les entreteles de la família Simpson- el nen Bart es veia a si mateix al cap de trenta anys. Trump era el president. En Bart era un home absolutament fracassat, que no n’engaltava una, fet un desastre. La seua germana Lisa, la llesteta, en canvi, batallava per arribar tan amunt com fos possible. I acabava succeint Donald Trump al despatx oval.

Particularment, vaig començar a veure que les coses anirien com han anat quan constatava que, des dels renglers demòcrates, hi havia moltes veus discordants amb la candidata. Semblava que els més progressistes, en comptes de tancar files al seu voltant, es disculpaven de no tenir cap candidat millor. Els qui havien donat suport a Bernie Sanders no acabaven de poder tancar files al voltant de Hillary Clinton, i fins i tot molts es desentenien de donar-li suport de manera que no semblàs forçada. Els analistes progressistes no podien evitar de parlar, com si fossin del partit de l’elefant, dels múltiples defectes de na Clinton (no és simpàtica, no és pròxima a la gent, no cau bé, té un aire prepotent, té mala salut, no congenia amb el poble, és elitista, se la veu una mica creguda i engreïda, no te’n pots acabar de fiar, pots sospitar que ha participat en qüestions que tenen a veure amb la corrupció, és prepotent amb els aliats a nivell internacional, és intervencionista, és titella de Wall Street, afavoreix la globalització, està pels tractats de lliure comerç…). En Trump, en canvi, s’havia desempallegat de tot i de tothom. Se n’enfotia que els Bush no el votassin, se’n feia trons que l’executiva del seu partit el cridàs a l’ordre, es fiava només d’ell mateix. I això li donava una força extraordinària davant la gent, davant els electors. M’ho he fet contra els demòcrates i contra els republicans, va dir, en un míting memorable. Contra tothom.

Ara, per aquí, hi ha analistes que diuen que na Clinton hauria guanyat si hagués set més com en Sanders. Que Al·là els conservi la vista!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris