nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

L'esquerra caparruda

En Miquel Mascaró Carrera és un d’aquests personatges de Mallorca que podríem anomenar necessari per a la supervivència del republicanisme, convicció mai no abandonada, no sols en les proposicions dels valors democràtics, sinó que ell també s’ha esforçat en la promoció de la memòria dels militants que el van precedir. N’és una prova la restauració de la tomba on està enterrada, al cementiri de Palma, la dirigent comunista Matilde Landa, obra de reparació que va fer ell en persona per mor del seu ofici de picapedrer. El realisme polític d’en Miquel no és estàtic. Talment les coses que estan sempre en procés de derrota, ha hagut d’espavilar i ara que, gairebé arreu, la política és a l’encant, ell torna a provar de fer la revolució, aquest pic de la mà de Podem, el partit on avui milita. Ho fa traginant la seva fabulosa còrpora que, ho sembla, mai no li fa nosa perquè en Miquel, endemés, està avesat a la conversa; sempre conversa i conversa, com si hi hagués motius de sobres per no aturar mai de xerrar.

En Miquel Mascaró Carrera va néixer a Casablanca, al Marroc, però va venir a Mallorca l’any 1959 perquè els seus pares, de qui aviat informarem, vivien exiliats per mor de ser uns refugiats del franquisme. En Miquel va arribar a Mallorca a l’edat d’onze anys; va fer estudis primaris a Campos, formació que compaginà amb diverses feines. A 14 anys ja feia de picapedrer. Començà la militància política aviat, encara sense afiliació. L’any 1968 l’aplega la guàrdia civil després de sortir d’una reunió clandestina. L’atupen de bon de veres al mig del carrer, just davant del cine de la vila, el cine Recreatiu. L’endemà el tornen apallissar al quarter de Campos, durant hores, tant de temps va durar el turment que va arribar a perdre la noció del temps. Finalment l’amollaren després que la policia obrí el preceptiu expedient disciplinari.

Eren els temps en què en Miquel Mascaró i un company de militància, en Paco Maturana, aquest afiliat al PCE, repartien per Campos la coneguda publicació «Mundo Obrero». L’any 1975 començà a fer feina a l’hotel «El Cid» de Can Pastilla i aviat pren part en l’organització de les primeres cèl·lules sindicals, just abans de la legalització de CCOO. Era la Unió de Tècnics i Treballadors (UTT). Va ser llavors que va conèixer un altre històric de la militància política mallorquina, en Domingo Morales, recentment traspassat.

A finals dels anys vuitanta en Miquel Mascaró es va afiliar al PC. Després participà en l’organització d’Esquerra Unida, sempre com a militant de base perquè mai no ha tengut cap càrrec remunerat; ben orgullós, ell recalca que mai no ha cobrat per mirar de fer la revolució. A partir d’aquells anys participà en tota casta de lluites; sindicals, contra la guerra d’Iraq, vagues i manifestacions. Fins que l’any 2007 organitzà la Unió Cívica per la República (UCR), amb l’objectiu de recuperar els valors republicans i fer-ne divulgació. Són anys d’intensa col·laboració amb l’associació Memòria de Mallorca, l’altra entitat que ha treballat enèrgicament, sovint col·laborant amb la UCR, a favor de la reparació dels danys i de la restauració de la memòria de milers i milers de republicans perseguits covardament i de manera ignominiosa pel franquisme. En Mascaró també ha estat el promotor de la vigent plataforma d’entitats a favor de la restauració de la República.  

Hauríem de menester emplenar molt de paper per mirar de resumir totes les accions reivindicatives en què ha participat en Miquel Mascaró, però també volem dedicar espai a la seva família, tots ells històrics militants de l’esquerra. Casat amb la coneguda activista de CCOO, Rafaela García, el pare i la mare d’en Mascaró, en Miquel Mascaró Mas i n’Esperanza Carrera Miges, varen ser víctimes del franquisme. En Miquel Mascaró Mas era de Campos, d’ofici picapedrer i va ser qui va construir les escoles del poble, en temps de la segona república. Comunista i defensor de la legalitat republicana, va ser condemnat a mort i indultat amb una condemna de vint anys de presó; va estar tancat durant sis anys a la presó de Can Mir, situada on és ara el cine Augusta de Palma.

Després d’aquests anys de presó l’enviaren a fer el servei militar a Campos, precisament a les escoles que ell havia construït, en règim de cooperativa, i que els militars varen convertir en quarter. De Campos l’enviaren a Melilla a fer treballs forçosos, fins que deserta i fuig al Marroc. Allà va conèixer la que seria la seva dona, Esperanza Carrera, refugiada allí perquè la seva família havia estat foragitada durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Després de passar moltes canòcies, l’any 1959 tornen a Mallorca. Abans però en Miquel Carrera Mas torna a passar el calvari d’un nou consell de guerra que li fan aquest pic a Melilla. A Mallorca obliguen el matrimoni a casar-se per l’església i a batiar els fills.

Durant els anys d’adolescència d’en Miquel Mascaró Carrera, pare i fill parlen de la guerra, visiten llocs emblemàtics de la repressió. El cementiri de Porreres, on encara hi ha les despulles d’Aurora Picornell. El pare, però, mai no va transmetre al fill cap sentiment de revenja, sinó la necessitat de reparació a causa dels danys comesos arbitràriament. Ara en Miquel Mascaró s’ha personat a la denominada causa argentina, en representació del seu pare, represaliat que mai no es va poder defensar en vida.

La darrera faceta d’en Miquel Mascaró, com a militant de l’esquerra, data del 15M, revolta que va viure en directe, durant les assemblees de Palma i de S’Arenal. Del 15M va passar al partit Podem. D’allò que està més orgullós, però, és d’haver creat, fa vint-i-tres anys, una cooperativa de picapedrers, iniciativa que li ha permès treballar en règim de no explotació laboral i poder repartir guanys en condicions d’igualtat, tot i que el mètode cooperativista, recalca, no li ha permès guanyar els diners que en temps de bonança econòmica varen replegar els constructors de l’especulació urbanística. Fites pendents? La revolució. Gairebé res va dir aquell!.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Alejandro Aparicio, fa mes de 3 anys

No és correcto que Miquel haya sido siempre militante de base de Esquerra Unida. Compartió conmigo dirección de Esquerra Unida de les Illes Balears, (2010?-2011?) ejerció la responsabilidad de la Secretaría de Memoria Histórica.

No obstante, es cierto, que igual que yo y que la mayoría de entonces, no cobró por ello.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris