nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
21°

Néts dels nostres néts

Nosaltres, els animals (17)

No he pogut o, millor dit, no he sabut esbrinar l'origen del proverbi que resa quelcom així com “ Minvat es el pare que no sap convertir-se en fill del seu fill, però minvat és també el fill que no sap ser pare del seu pare”. Com acab de dir ignor l’origen del proverbi però sí sé la primera vegada que el vaig sentir. Era en un acte homenatge al que seria el meu mestre, el professor José Maria López Piñero i el va pronunciar el seu protector, el que aleshores era President de la Real Academia de la Lengua Española, Don Pedro Laín Entralgo.

He recordat en moltes avinenteses el bell proverbi esmentat més amunt i la darrera va ser diumenge passat. Jo havia anat a ca uns amics a fi de celebrar Les Verges i Tots Sants amb bunyols de vent i vi dolç d'Oporto, que és una combinació que mai falla. Com tantes vegades em demanaren pels meus cavalls, i jo els vaig dir que un dels problemes que tenia era que en el prat on pasturen hi naixia una herba que es diu junça, i que als cavalls no els agrada massa perquè els irrita els llavis. Els meus amics, que aprofiten qualsevol avinentesa per acusar-me de pompeuista i pancatalanista –ells creuen que és el mateix; jo també– em digueren que al seu poble no es diu “junça”, sinó “jonça” i que junça és barceloní. Els vaig dir que aviat sortiríem de dubtes perquè havia portat el mòbil i podríem consultar el gran Alcover- Moll- Guarner.

Tanmateix i ben aviat em va sorgir una gran dificultat i no va ser altra que quan vaig anar a posar la ce trencada al teclat del meu mòbil no existia, o jo, almenys, no la podia veure. Després de queixar-me de la meva manca total de destresa en el maneig d'aparells electrònics, vaig demanar si algú em podria ajudar en la recerca de la ce trencada i no hi va haver cap voluntari. Entre els vells, perquè a la reunió bunyolera per fortuna s'hi havia afegit el nét d'un d'ells –un bitxet de no més de set anys– que em demanà si li podia deixar un moment el telèfon i en poc menys –literalment– de tres segons em va mostrar la plana del DCVB que donava per bones les dues grafies. En Guillem Oliver –així nom el nin que es va convertir en el meu mestre– em mostrà en tres segons més una fotografia de la planta que tan poc agrada al meus cavalls.

Comprendreu ara perquè em va venir al cap el proverbi que esmentava al principi, el del pare que ha de saber ser fill del seu fill .... etc. Però ara, que la tècnica i tantes coses avancen de manera molt accelerada, als vells ja no ens serà suficient en saber-nos transformar en fills dels nostres fills, sinó que serà fins i tot necessari esdevenir en néts dels nostres néts.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ¿?, fa mes de 3 anys

Si hombre, si. Y los renietos de nuestros renietos. Y, además, sin tener la garantía de que lo son. Claro que no lo has podido "esbrinar".

¿En cuántas ocasiones hemos visto que los hijos no se parecen en nada a sus dos progenitores?. Para ir a buscar generación tras generación.

Valoració:1menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 3 anys

de Porto

Valoració:-1menosmas
Per Cucala, fa mes de 3 anys

Un formós proverbi, i un curiós i real relat.
La Pedagogia també diu que: "El nin es el pare de l'home"

Valoració:-3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris