cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
17°

Comptes públics i finançament: precarietat versus dignitat

Aquests dies ha estat notícia la presentació dels comptes públics de la CAIB per a 2017, uns comptes que tenen l’objectiu de dur endavant les polítiques públiques lligades a l’acompliment dels Acords pel Canvi, a més de mantenir i incrementar l’anomenat estat del benestar, fonamentat entorn als serveis públics d’educació, salut i serveis socials.

Uns pressuposts que volen fer de contrapès a la tendència imposada pel mercat i la mala política amb l’excusa de la crisi, que fa de casa nostra una societat empobrida i amb grans desigualtats socials. Uns comptes que fins i tot s’atreveixen a introduir elements de transformació del model econòmic, i recuperen la inversió en un sector imprescindible com és el medi ambient, la terra: l’oikos, aparcat durant la legislatura passada per ser considerat només un recurs per especular.

No obstant, i encara que la Federació Hotelera ja ha corregut a dir que són «excessius», aquests són com els anteriors uns comptes precaris, en el sentit que fins i tot des de la millor de les voluntats i l’austeritat com a valor lligat a l’ètica i a l’eficiència (no com a política imposada), les limitacions són evidents. D’entrada, lluitam per tenir uns bons serveis públics, però és difícil que sols amb eficàcia i eficiència arribem a tenir els mateixos serveis públics i prestacions que la resta de les Comunitats Autònomes, perquè en som la darrera: tant en termes de finançament autonòmic, com d’inversió estatal territorialitzada. Per no parlar del «retard» pel que fa a polítiques públiques, per mor de l’hegemonia de la dreta illenca a la majoria d’institucions durant la major part de la democràcia, amb dos parèntesis de pactes precaris també pel que fa a la seva correlació de forces.

Al mal finançament s’hi afegeix el deute històric d’unes competències com l’educació i la salut mal transferides, que estructuren el gruix del deute públic de la  CAIB, i un Règim Especial inexistent, en la pràctica. Però vaja: no hem vingut aquí a lamentar-nos. El que és indignant és que mentre els mitjans fan portades amb les tensions polítiques al voltant de l’elaboració del pressupost, l’Estat fa via IVA i altres imposts més caixa que mai gràcies a la millor temporada turística de la història a les nostres Illes (segons se miri, és clar!). I AENA probablement guanyi uns 200 milions d’euros nets enguany només amb l’aeroport de Palma, dels quals no en veurem ni un, de fet ja han anunciat que si inverteixen serà per fer encara més caixa, no per millorar el servei.

No obstant, per primera vegada en la història sembla que avançam cap a un cert consens polític però el que és més important: consens i consciència social, pel que fa a la demanda d’un finançament just. Al meu parer, la presentació dilluns passat de la Plataforma cívica per un finançament just, que aglutina organitzacions socials, sindicals, empresarials, de tot color, és una de les millors notícies dels darrers temps. Fa falta socialitzar un discurs que fins ara era patrimoni d’uns pocs «pioners», entre els quals la meva força política, però que entronca amb les necessitats de la majoria en un moment clau on la societat està fent un tomb. Sobretot, si volem que aquest tomb sigui cap a una societat millor i més digna, i no més empobrida i més precària, que és el camí que duïm, o el camí pel qual ens duen.

Si volem passar de la precarietat dels pressuposts de la CAIB a uns comptes que ens permetin avançar en termes de dignitat, el que hem de fer ara és tots els partits sense distinció posar-nos darrera la Plataforma, facilitar-los la feina, i fer comprensiu que si volem acabar amb els «barracons» als centres educatius en un parell de cursos i no en un parell de legislatures, hem de disposar d’almenys el mateix finançament que els altres, sobretot quan som la comunitat que més aporta.

D’entrada, tindrem una primera prova de resistència, i és la previsible imposició del «nou» govern Rajoy de repartir una retallada de 5.500 milions d’euros entre les CCAA, davant la qual només podem plantar-nos, sino volem retrocedir més encara, que malauradament sempre és possible. És cap aquí que hem d’apuntar, i que a Madrid sentin que allò que reclamam tots a una és ni més ni menys que dignitat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris