cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
25°

Animal territorial i grupal

Pens que la frase s’atribueix al tremebund cap de la CIA John Edgar Hoover, però que qui la va usar en alguna ocasió memorable va ser el no menys destacable secretari d’Estat d’Afers Exteriors americà Henry Kissinger, tot referint-se a un dictadoretxo hispanoamericà: “és veritat: és un fill de puta. Però és el nostre fill de puta”. Els personatges en qüestió remarcaven una de les característiques per excel·lència de l’animal humà: la grupalitat. El grup resulta del tot imprescindible perquè puguem desenvolupar la nostra vida, perquè puguem desenvolupar-nos com a persones, i fins i tot per fornir-nos d’identitat. Contràriament al que puguin pensar alguns no som com som perquè ens hi feim nosaltres, sinó perquè ens hi consideren els altres. La nostra identitat s’articula igual que el signe lingüístic: per oposició. És a dir, som qui som perquè no som ningú dels altres que existeixen. I som com som perquè ens hi fan, d’alguna manera, totes les persones amb les quals tenim relació. Sense el grup, els humans ens trobam a la intempèrie.

Aquest factor, moltes vegades, passa per damunt de les consideracions ètiques o morals, per damunt d’allò que cadascú consideri que està ben fet o que està mal fet. És un fill de puta, però és el nostre fill de puta. El grup, naturalment, ens treu llibertat, ens condiciona la nostra capacitat de decidir segons la nostra voluntat. Però ens aixopluga, ens agombola i ens identifica. Per aquesta raó, hi ha tantes persones que callen qualsevol desbarat si qui l’ha dut a terme parteix del mateix grup. I, correlativament, per això mateix, mostram tan fàcilment la nostra capacitat d’actuar contra els que formen part de grups diferents del nostre. Sort que avui sublimam les guerres amb el futbol, i això ens permet de viure una mica més tranquils!

Si els grups tendeixen a treure culpes als membres propis, quan aquests fan determinades malifetes, les masses dilueixen sistemàticament la responsabilitat dels seus integrants. Mai no em cansaré de recomana r el magnífic assaig d’Elias Canetti titulat Massa i poder. Canetti vivia, quan va pensar aquest llibre, al Prater de Viena, no gaire lluny de l’estadi del Rapid. I sentia com cantaven els gols (o les ocasions fallades) els milers d’espectadors que hi assistien. Ho sentia i li pareixia un animal bramulant, no la suma de molts esgarips diferents. Molts es convertien en un, dissolts en la massa. Malauradament, Canetti va poder ser testimoni de com la massa desproveeix l’individu de responsabilitat en els prògroms antijueus que hi va haver a la mateixa ciutat de Viena, i que arribaren al punt àlgid l’anomenada Nit dels Vidres Trencats. Persones aparentment pacífiques, poc propenses a la violència, perdien el nord quan s’inserien en una massa, i podien esdevenir extraordinàriament violentes.

Els humans som així mateix un animal territorial. Ens sentim aferrats a un territori, i aquest ens sembla nostre. D’aquí la potència del nacionalisme. “Si no volen ser d’Espanya, que se’n vagin a un altre país”, he arribat a sentir dir quan es parla de determinats països on hi ha una part de la població que optaria per la secessió. En el subtext hi ha una idea ben clara: el territori és nostre. I no pot canviar. És el que és, i punt.

Aquestes dues característiques dels humans –el fet de ser animal grupal i animal territorial- poden convertir-se en una bomba de rellotgeria quan, fora del territori propi, hom es cohesiona a través del grup, i, d’alguna manera, al marge del conjunt general de la societat. D’aquí sorgeixen els llops solitaris. I moltes actituds que, sense aquestes consideracions antropològiques, resultarien totalment inexplicables.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per A veure, fa mes de 3 anys

John Edgar Hoover fou el cap de l'FBI, no de la CIA.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris