cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
25°

No hem de menester la por

El fracàs de les expectatives que va crear el procés de la reforma de l’Estatut de Catalunya, entre els anys 2004 i 2010, va provocar la reactivació social a favor del sobiranisme. No és el cas de les Illes. Vull dir que davant l’interès despertat, després de la gran mobilització social que hi va haver durant el mandat de José Ramón Bauzá, Mateu Isern i Maria Salom i de l’expectació ocasionada, després de la derrota del PP, ara és evident que a les Illes vivim una etapa de desafecció social i de desconnexió política, entre les institucions i la gent, i particularment amb els agents socials organitzats, de caràcter progressista.

M’agradaria enumerar un parell d’aspectes que crec que podrien indicar el motiu del desànim actual. Pens que la primera responsable de la desafecció política és la gent que va provocar expectatives, electorals i programàtiques. Vull dir la gent que se suposa que ara té a l’abast l’oportunitat de gestionar les eventuals solucions que el poble va triar, fent cas dels programes electorals polítics que cadascú va votar. La desafecció comporta riscs perquè sovint també degenera en cinisme, producte del desengany i la impotència de la frustració, cinisme que pot arribar a ser autocomplaent, satisfactori i destructiu. També és cert que el desànim i la frustració poden ocasionar una resposta inversa, provocar la reacció organitzada contra l’estafa comesa. És el cas d’allò que passa a Catalunya; tot dependrà del grau d’exigència social que hi hagi a cada lloc.

Un altre perill, a causa de la dificultat social, de la frustració, és la solució que persegueix l’autoritat que domina; el progrés de les energies cap a diverses sortides de caràcter passional, simplement instintives, emocionals, etc. Posem per cas el de la gent que s’interessa sols per qüestions d’identificació personal que ha de menester una reafirmació immediata i renovada; o la gent que només vol evadir-se, amb l’esport o el que sigui, o que aplega hàbits consumistes irracionals, només perquè no entenen res del que passa i encara menys la confusió de dades econòmiques que difon la propaganda institucional, descontextualitzades de l’economia política, etc. Si un ciutadà perd l’autonomia, cau en el corporativisme més irracional. El model de socialització actual que guanya és el de la gentada que va a visitar les botigues del FAN Mallorca, encara que hi comprin poc o gens.  

El problema que ara afecta la ciutadania és el d’una estructura econòmica i política que ja no s’adapta a la realitat. No hi ha una correspondència entre les necessitats que té la gent i la forma d’actuar de les institucions perquè  les administracions tot just no són a temps ni de gestionar els serveis que els han confiat; l’ímpetu del negoci és tan desaforat que els ciutadans perden llençols a cada bugada. Segurament no hi ha estat mai, aquesta correspondència, però temps enrere la gent no ho percebia tant. Ara tothom comença a veure que els polítics no solament poden equivocar-se, és que sempre van a recules d’uns interessos que no estan compartits amb la majoria social. Les lleis que surten de les institucions, per exemple, ja no garanteixen cap seguretat jurídica perquè cada dia que passa estan més subordinades als poders reals, col·locats enllà de les regions, que són els que comanden de bon de veres.

Es redacten lleis que ja no serveixen per governar amb eficàcia. Un altre exemple, el de la llei autonòmica de les corrides de toros que ha de privar les bèsties del martiri. També volem fer lleis sobre el turisme, però la realitat és que la gent ara té la percepció que del turisme ja només hi podrà malviure, per mor del col·lapse provocat per un desordre tal, el del capitalisme, que desbarata els eventuals afanys d’esmena. Abans la gent que era pobre ho era perquè no treballava, ara la gent que és pobre ho és tant si té feina com si no en té; tal paradoxa afecta una bona part de la població i arreu del món. Aquesta adversa realitat que guanya no té gaire cosa a veure amb el fet que a Mallorca hi arribin quinze creuers cada dia o tres per setmana. El problema no és que no hi hagi una llei de prevenció de riscos laborals, un altre exemple; el tema és que ja ningú no en fa cas, de la salut laboral. Tema superat per mor de les males condicions de feina, arreu.  

Com a resultat de tot, la societat civil organitzada no ha de menester tenir por; la primera prova de lleialtat al poble és avisar de les greus conseqüències que poden tenir les males pràctiques polítiques. Si s’han produït canvis importants i estructurals en el model polític i institucional, tal com el coneixíem fins ara, els partits no ho arreglaran amb modificacions organitzatives internes que van a la cua dels esdeveniments importants; eleccions de candidats a través de primàries o plans de reunions suposadament assembleàries que, tanmateix, sempre controlen els comitès. Basta veure el resultat de les primàries que ha organitzat el PSOE. Hauria de ser la societat civil la que prengués la iniciativa —aportació d’un valor afegit—, tal com ha passat a Catalunya. Fer-se un lloc, de pes, entre els partits.

La societat civil ha de ser independent; ha d’estar disposada a la denúncia i a la reivindicació permanent de les seves propostes, si són desateses. No s’ha de proveir de serveis remunerats, delegats de l’administració, perquè aquesta relació de dependència sovint agafa un caràcter clientelista i corporativista. La societat civil ha de fer aliances estratègiques, restringir l’opció d’accedir a subvencions, sempre que sigui possible; contràriament, mai no hi ha d’haver dependència. Si fracassen els acords, la confrontació no ha d’espantar. Res de supeditació al mal menor —això que el polítics denominen fer feina en positiu— perquè la lògica dels pactes a la defensiva, a la llarga sempre fa progressar els enemics dels drets socials i la democràcia. D’aquesta manera actua el sentit comú dels autoritaris, ho demostra la història. Autocrítica també, imprescindible perquè és l’única eina que permetrà saber si la societat civil organitzada serveix per a res de bo, lluny de les justificacions retòriques, tan normals entre els buròcrates que perden el nord, sempre per mor de la supeditació als poders terrenals, adversitat del poble.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris