nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Està el català en decadència?

Hi ha moltes formes de perjudicar, per una banda o altra, la llengua catalana amb l’objectiu que esdevengui mancada d’oportunitats. Es pot aconseguir intencionadament, sense manies; es pot fer a través de subterfugis, de vegades molt subtils, i també de tal manera que pot arribar a semblar, el contratemps, involuntari, per mor d’errades fortuïtes o estratègies desafortunades. És com allò que deia Josep Pla, <El paisatge és l’única cosa que en aquest país no falla mai>. Doncs amb la llengua passa igual, és innocent.

D’una quinzena d’anys ençà, abans i tot del segon pacte de progrés, que la dreta mallorquina ha engegat una (nova) ofensiva per anorrear l’ús social de la llengua catalana. Ens referim a campanyes de tota casta amb l’objectiu de fer un no-res la normalització lingüística, expedicions hostils de la dreta política i de la dreta social contra l’idioma. Hi ha noms i llinatges de culpables. Era l’època en què regnava Jaume Matas. Recordem també la campanya d’aquell cèlebre pediatre, veí de Calvià, William Vega, president d’Asocolombia, personatge que va demanar el boicot als productes etiquetats en català i que va arribar a afirmar que la normalització lingüística provocava que el jovent prengués droga.

En temps d’en Matas hi havia empresaris, periodistes i hotelers, o aquell altre individu, Álvaro Middelman, que tot sovint demostraven no tenir gaire simpatia als projectes lingüístics. Després va venir l’època de Bauzá, de Carlos Delgado, del psiquiatra Miguel Lázaro, de Jorge Campos, assessor dels múltiples lligats que duien entre mans, i de la tropa extremista de Menorca. No ho paga insistir, tothom recorda aquelles temporades.

Ara, gràcies a la imperícia de tota aquella afiliació i també gràcies a l’evolució de les contradiccions internes del propi sistema econòmic, incloses les magarrufes, ens trobam en una situació d’impàs. Per tant ara mateix ens hauríem de plantejar si aquella època va fer prou forat, si aquella rancúnia –encara latent- ha cohibit els polítics que tradicionalment han reivindicat l’ús de la llengua catalana. La qüestió és important per mor de la nostra situació sociolingüística. Hem de pensar que una reacció atemorida, després de l’agressivitat extrema de la dreta, pot fer creure a la població que els seus drets existeixen poc, o que només són teòrics.

El moment actual fa la impressió d’enroc. Hem passat d’una època d’animadversió radical a la llengua, a l’expressió vigent de meres bones intencions, a estar instal·lats en una fe sense tensió, expectants però com a la defensiva. La imposició històrica de la llengua castellana ha fet molt de mal a la integració social i a la convivència; per tant, no ens hauríem de limitar a defensar els drets individuals, a remugar una mica cada vagada que algú rep una galtada en voler parlar el català. Les autoritats haurien d’explicar amb determinació que els drets són col·lectius i que és per aquest motiu hi ha una llengua que denominam oficial. S’hauria d’insistir a informar i a reivindicar que la llengua catalana és la llengua històrica i pròpia de les Illes, i que és per això que el govern d’aquí defensarà amb determinació el dret a fer-ne ús. Polítiques coercitives –talment les que protegeixen la llengua castellana- vol dir defensa ferma, sense manies, a fi que els residents que volen usar el català comprovin que el seu dret està legitimat.

No fer les coses d’aquesta manera vol dir contribuir a fer residual la llengua i la reivindicació, contribuir a fer creure que hi ha drets de categoria i que n’hi ha de residuals. Les institucions han de liderar les polítiques –també amb prou dotació de recursos- perquè els ciutadans se sentin segurs, forts. Quina altra manera hi ha de garantir que Saïda Saddouki o Ivan Cortès –encara fa poc castigats per voler parlar en català- se sentin adults des d’una perspectiva lingüística? Quin incentiu hem d’oferir a Quimi Portet, si és que l’ha de menester extra, perquè en una altra ocasió de conflicte mantengui la fidelitat a la llengua que parla? Sembla que està clar. Hem de menester una demostració de força institucional, determinació. Tal com la que varen oferir (als seus partidaris) Matas, Delgado, Bauzá i companyia.

Sembla com si ara hi hagués un intent de voler despolititzar el tema de la llengua, de desposseir-lo d’ideologia. La injustícia que provoca treure calat al conflicte existent –negar-lo també és fer el joc als adversaris-, és que els radicals figura que són els remugadors, els que sempre perden. L’altre inconvenient és el de desvirtuar la democràcia. Sí, perquè en una democràcia de veres el poder polític només es legitima si defensa la part perjudicada.

Les polítiques dubtoses devaluen, desencoratgen. Voler fer sempre drecera va en detriment del projecte que és el correcte i que està mancat de recursos, de tota casta. Una política lingüística a ca nostra no ha d’apel·lar, només, a la bona voluntat de la gent, a les bones intencions, a la prudència –llei del mínim esforç. Val com exemple l’opinió l’escriptor Miquel Àngel Vidal, fent menció als premis Ciutat de Palma de literatura, expressada en unes declaracions a la premsa pocs dies enrere. No basta reposar els premis en català perquè la nostra literatura guany prestigi. Per guanyar crèdit social la nostra literatura ha de menester promoció continuada, suport institucionals extra. Talment el que proporcionen les institucions espanyoles a la literatura castellana.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jord, fa mes de 4 anys

La dreta espanyola establerta a Mallorca actua 'sin complekhos' contra la nostra llengua. La dreta mallorquina és en procés de recomposició i no té encara la definició i la fermesa sobre el tema que hi hauria de tenir.
L'esquerra espanyola hi actua en contra sense pressa, 'mañosamente', tira-tira, sense fer renou. L'esquerra mallorquina està entabanada amb l'espanyola. L'esquerra mallorquina pixa colònia amb l'esquerra madrilenya, dins la qual, s'hi va integrant i diluint a poc a poc i sense tèmer-se'n, com un malalt de síndrome d'Estocolm. És per això que l'esquerra mallorquina ni detecta les espanyolades que fa l'esquerra espanyola, com ara no exigir el domini del català a tot un director d'informatius de la televisió pública de les Illes Balears.

Valoració:2menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 4 anys

La dreta mallorquina, no: La dreta espanyola a Mallorca.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris