cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 27°
30°

Immatriculacions i altres herbes

He llegit amb atenció la informació que Diari de Balears ha publicat sobre el posicionament de Mes i Podem davant la denominada immatriculació de propietats eclesiàstiques i he seguit la resposta del Bisbat. Estam davant una temàtica que figura en el guió polític del nostre temps. Sabíem que havia arribat el moment de plantar cara a aquestes qüestions i que convenia fer-ho amb la máxima naturalitat. Totes les institucions tenen el deure ètic de ser exemplars en tot allò relacionat amb la seva gestió, i les esglésies, en la mesura que aspiren a ser referent moral, encara assumeixen aquesta tasca amb més profunditat. Al marge de que vivim una conjuntura especialment crítica i exigent amb les administracions i institucions, els temps actuals són especialment atractius perquè ens permeten plantar cara a problemàtiques que fins ara no havíem pogut analitzar amb aquella naturalitat i maduresa que requerien. En el marc dels Acords i Concordats entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, signats durant els darrers cent setanta anys, hi caben interpretacions i perspectives molt diverses, tant per part de l’Estat liberal com de la institució eclesiástica. Els arxius eclesiàstics es van catalogar en gran part com a conseqüència de les desamortitzacions i dels conflictes jurídics que emergiren com a conseqüència de la creació de l’Estat modern. Lamentablement, alguns del principals representants de l’Església catòlica espanyola no sempre han estat a l’alçada cívica i política que demandaven les circumstàncies, com molt bé han posat de manifest els autors de 50 años de la Conferencia Episcopal Española (2016). Per altra banda, els arxivers i historiadors de la religió també constatam un procés de desconeixement general en tot allò que afecta la cultura religiosa, fins i tot part dels professionals liberals especialistes, unes febleses que se filtren en els relats polítics. Fa temps que servidor va recomanant el llibre Hem perdut l’oremus (1998), de Salvador Alsius, precisament destinat a divulgar conceptes clau i bàsics de la cultura religiosa per a joves que no saben i majors que han oblidat. Quan el Lleó XIII obrí l’Arxiu Vaticà a la investigació i instà els bisbes a fer el mateix amb els arxius diocesans, imaginava una Església oberta i transparent, sabia que arribava un temps nou. Va ser el mateix papa que publicà Rerum Novarum, la primera encíclica social, tot just ara ha fet cent vint-i-cinc anys (1891-2016). Potser, de totes maneres, també hauríem d’admetre que la societat civil no acaba de tenir clar que és això de l’Església i les seves propietats, primer perquè hi ha moltes institucions, instituts religiosos, ordes religiosos, fundacions, etc. que tenen dret a tenir registrades propietats, amb independència de les polítiques dels bisbats. En qualsevol cas, el tema és força atractiu i hauria de provocar sobretot un major interès i més estudis, no només des del punt de vista jurídic o econòmic, sinó també històric i documental. Benvingut sigui el debat, perquè la veritat està en el diàleg.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris