algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
17°

Promoció de la cultura

Em va impressionar molt llegir a la premsa, fa un parell de setmanes, que la primera consellera de cultura d’aquesta legislatura, Esperança Camps, havia dit, amb motiu d’una estada a Palma per a presentar la seva darrera novel·la, que als polítics l’únic que els interessa dels artistes és fer-se la foto amb ells. Com qui guanya posicions a base d’enganys provisionals, vaig pensar. Tal opinió em va sacsejar les idees d’una banda a altra, fins que arribat al darrer extrem, em vaig trobar amb un rosari de preguntes.

Va dimitir, la senyora Camps, perquè va haver de fer aquest mal paper de les fotos que diu, el de la representació? Com així ara diu aquestes coses tan lletges? Pensa el mateix, la seva antagonista, la senyora Mateu? O és que van obligar Camps a dimitir perquè no vol fotos amb els artistes? O és que ja no caldran més fotos perquè Mateu farà una política de cultura millor? Quin paper han de tenir, avui en dia, les administracions, en la promoció de la cultura? Si és que n’han de tenir cap. Què fem davant el plany dels polítics, cada vegada que diuen que la manca de competències i el mal finançament hipotequen l’acció de govern? No deu ser un pretext que posen per amagar una manca d’ambició?

Tal volta la interpretació merament econòmica de l’actualitat sigui la més bona de fer, em vaig dir. La declaració de Camps també em va suggerir una altra idea: ella deu saber de què parla perquè va ser alhora creadora literària i gestora política, exercint un càrrec important. Certament que totes dues facetes no acaben de connectar bé –una paradoxa contrariada- perquè els polítics, tanmateix, sempre tendeixen a restablir l’ordre. Atenció!: hi ha artistes a qui també costa, transgredir l’ordenança que ens han posat avinent, damunt la còmoda.

No ens enganem, un polític partidari sempre seguit de fer-se fotos demostra predisposició a situar-se en el centre del panorama, en aquest cas cultural; transmet la impressió de ser poc amant de les aventures, de la revisió a fons dels cànons. La crítica de Camps sona a reiteració, costum imperible d’una política en decadència. Falsa modernitat, per tant. Aquesta és la impressió que em van transmetre les paraules de la novel·lista. I una altra encara, la idea contrariada que la cultura està sota custòdia.

Ho venc a dir perquè enfront dels planys dels polítics, i comprovada la inversió reduïdíssima de depesa específica, l’esforç ímprobe que fan els autors per seguir produint –feliç l’expressió que va utilitzar l’escriptora Dolors Miquel en un article que va publicar fa estona: <l’esforç personal que fa tirar endavant un carro que està empantanegat enmig d’un fangar, sense mules ni cavalls>- tal volta que als polítics els provoca desassossec, més que cap altra cosa. Recordem que amb motiu de la dimissió de la consellera Camps, un destacat polític en va fer befa de la seva condició d’escriptora: ha fet un comiat com a de novel·la; va dir el diputat, com si el paper del creador literari no hagués de transmetre una experiència adequada.

Arribats en aquest punt hauríem d’establir, novament, la distància (que convé) entre la crítica com a invenció i la realitat (desil·lusionada) de qui administra, tal com va fer Camps amb les seves declaracions. Camps, un cop traspassada al seu antic estat civil, torna a guanyar perspectiva: davant la inacció (política, institucional), sobirania individual a mena d’autodefensa.

Un parell d’idees més que l’exabrupte d’aquesta dona m’ha fet venir al cap. El plany i l’excusa econòmica, que tant sovinteja i torna a surar, reforça la convicció que encara estam instal·lats en la provincialització i la residualitat. Davant l’actual sotrac colossal, llibreters i editors, galeristes, etc, etc, estan cridats a ser els principals actors de la cultura, com sempre en la fase de resistència. Un exemple; gràcies als llibreters l’espectacle del fast-culture que ens ofereixen els prestatges amb llibres de les grans superfícies comercials no ha pegat el cop definitiu a l’oferta de la literatura en català, ni al pes que encara té la cultura catalana a les nostres vides. Llibreters i editors, autèntics protagonistes de la gestió cultural; juntament amb els creadors, ja s’entén. Els artistes aporten sobirania individual. La iniciativa, per tant, està garantida. També el compromís cívic de qui fabrica en català i de qui expandeix els productes; garantida també la democràcia, la llibertat i el dret civil, d’alguna manera, encara que sigui diferent.

La iniciativa privada comercial, en sentit general, obté el suport de l’administració pública. Basta escoltar com ho repeteix la directora general de turisme, Pilar Carbonell, això d’incentivar una promoció de l’oferta hotelera ben desada. Les paraules d’Esperança Camps, en canvi, no ens indiquen res de consemblant, com si la producció d’art hagués de ser una acció lliure, sí, però desarrelada, pròpia d’un exili interior, com aquell que varen viure els escriptors illencs de la generació dels cinquanta del segle passat, aquells individualistes que s’esforçaren per superar, ben tot sols, una llarguíssima postguerra.   

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris