nubes rotas
  • Màx: 18°
  • Mín: 16°
18°

Futur incert

Si hi ha una cosa que sembla escapolir-se dels terrossos de la incertesa del futur és que ens esperen seixanta nits – reis-vos-ne dels quaranta bíblics, o de les quaranta senalles de putes- tropicals. Perquè a l'hora de pronosticar desgràcies o equinoccis la meteorologia esdevé una ciència exacta, infal·liblement precisa. Seixanta nits que a la immensa majoria se'ns faran llargues, infinites, sucosament suades. D'altres potser es podrien conhortar amb la il·lusió que tropical és sinònim de  platges solitàries, les caipirinyes o qualsevol fotesa d'anunci publicitari. Tot pot valer a l'hora   d'enganyar el cos. Com a mínim per intentar-ho. Per als més pocs, l'elit que se'n diu, tropical és una paraula que rima amb paradís fiscal. No només per un caprici de la fonètica sinó perquè allà, enmig dels mars caribencs hi ha unes illes de noms variats on es possible dur-hi els beneficis – blancs o negres, en aquests casos no hi ha racisme- per evadir la rialleta cínica d'en Montoro i sentir-se, després, patriotes fins al moll de l'os. I aquests sempre tenen unes nits plaents, sense moscards ni gorradures, perquè amb la panxa contenta i el compte corrent calent són una bona capa per torejar qualsevol adversitat.

També qui no el té clar, el futur, és el pobre Marcelo. Un angelet del cel que li ha tocat l'infern d'haver de guardar la consciència d'en Fernández Díaz. Pobret, l'àngel, no el ministre en funcions. Si no fos que cada dia el porta a missa la seva missió terrenal seria un calvari, la missa és com la llepolia que donen a les mascotes fidels quan han obrat bé, el reforç positiu. Ara sembla que el faran dimitir per no haver guardat prou zel en la seva tasca de custodiar els bons manaments del seu protegit. Vaja, que en Marcelo va confiar-se o es va entabanar amb una regolfada d'encens i ara en pagarà les conseqüències. Ja ho saben, ha intentat, el ministre, fer servir les clavegueres de l'estat per empudegar de merda el full de servicis d'en Junqueres i en Mas, que és el mateix que si ho fes en el full de ruta de la independència. Això sí que és casta i de la bona poder tenir un àngel que carregui amb totes les culpes, els punts del carnet de conduir i, fins i tot, podria servir per pagar la quota anual a la hisenda d'en Montoro.

Passem a parlar, ni que sigui dissimuladament, - no és mereix aquest càstig- de Gegants de gel, la novel·la que ha estat guardonada amb el premi Joan Crexells,  que atorga l'Ateneu Barcelonès – sense dotació econòmica- per premiar la millor novel·la publicada l'any anterior. Hauria tengut també un futur incert si aquest llibre no hagués caigut sota les pupil·les voraces d'en Manolo Bauxauli que el va rescatar de l'oblit. Un llibre nascut sense pena ni glòria, autoeditat, ergo rebutjat per editorials de prestigi, però que el suecà amb la seva pipella docta – ni que fos com en Marcelo d'en Joan Benesiu, l'autor,- va possibilitar que es publicàs a Edicions del Periscopi i que en poc temps va passar del frustrant anonimat a ser la revelació de públic i crítica. Ja se n'han fet reedicions. Una escriptura densa, polida, ben recomanable per fer front a aquestes seixanta nits que ens prometen tropicals. Un cocktail de paraules que us menaran al país de fred, a la localitat argentina d'Ushuaia, gairebé a les vores del pol sud. Us hi menaran una nit de cap d'any on cinc personatges dispersos  - geogràficament, una parisenc, un mexicà, per exemple; però també biogràficament- tramaran el teixit de la novel·la. Amb incisions filosòfiques, amb alguna sorpresa del fil argumental. Ho diré en paraules de Bauxauli: avui la narrativa d'alta volada escasseja i un autor com Joan Benesiu és aigua en un desert.

I què MÉS? Esperem que no sigui incert el futur. I que hi  hagi un govern com ens agradaria. Amb un poc de més de tot allò que desitjam. Potser també les seixanta nits tropicals esdevenguin més plàcides.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris