nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
21°

Un liberal espantat

Llorenç Villalonga va evolucionar del liberalisme anticatalanista al liberalisme que comença a sentir la temptació autoritària. Ho diu en Jaume Pomar en el seu llibre <La raó i el meu dret>. Segons explica Pomar, Villalonga va escriure un article al diari El Día de dia 19 d’abril de 1934, en el qual deia que no se sentia feixista però que <todo español debe ser gubernamental>.

A la pàgina 171 del llibre al·ludit, Pomar explica que Miquel Villalonga, militar, falangista i germà de Llorenç, s’escrivia amb Ramiro de Maeztu. Llorenç, en canvi, hi posa certa distància, amb els teòrics del feixisme. El mes d’agost de 1935, Villalonga escriu: <Nadie vocifera, nadie discute, nadie mata y casi nadie roba. Fascistas y liberales toman el aperitivo juntos en la terraza del café. ¿No sabían ustedes que los fascistas de Mallorca no han pegado a nadie todavía?> Els capítols nou i deu de la biografia de Villalonga que va escriure Jaume Pomar, aporten informació valuosa sobre el comportament que va tenir l’escriptor durant els anys que anaren de 1934 fins a 1940. És important dir que Pomar era amic de l’escriptor mallorquí i que la biografia que va escriure és prou amable.

Pàgina 176 del llibre: <Per contra la política no li interessa: ha dit (Villalonga) que no votarà a les eleccions de febrer de 1936>. Tot havia d’arribar, naturalment. Escriu Villalonga a l’Última Hora de dia 4 de febrer de 1937: <Yo me permito desde aquí que adquiraís mi última obra tiulada Dos conferencias sobre neurosiscuyo importe se dedica al Movimiento Nacional>. Tot seguit, en aquest mateix article, no perd l’ocasió de denigrar Salvador Espriu, d’una manera molt característica. Villalonga seguia escrivint i publicant a la premsa local, tot i que, tal com adverteix Pomar, <Ara el bé i el mal, allò que és dolent i allò que és bo, passa per censura de guerra. I la intel·ligència, la raó i el dret han d’acceptar, resignats, el nou estat de coses>.

Segons el biògraf, dia 23 de juliol de 1936 comencen els bombardeigs i, ja ho val, apleguen el nostre escriptor a Ciutat. El seu amic, Josep Francesc Moraga Montlau, li proposa entrar a Falange Española. Villalonga accepta <irritat pels bombardeigs procedents de Barcelona i la passibilitat de la població>. En Villalonga mateix ho explicà davant els micròfons de Radio Mallorca: <El primer avión que nos bombardeó nos hizo abrir los ojos>.

Passam a la pàgina 180 de la biografia que li va escriure el seu amic Jaume Pomar: <Diu que aquest fet (bombardeig de Ciutat) el porta a escriure el primer article propagandístic de la guerra, “Mi manifiesto” (El Día de 7-VIII-36), on al·ludia els mallorquins signants del “Manifest”. Tant el “Missatge” dels catalans com la “Resposta” o el “Manifest” dels mallorquins eren documents de signe purament culturalista>.

L’ofensiva que inicia Villalonga, coherent amb la seva trajectòria anticatalanista, no deixava marge al dubte, segons Pomar. El biògraf reprodueix part de l’article que Llorenç Villalonga va escriure dia 7 d’agost de 1936 al diari EL Día: <Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca. Cuando hace dos meses los intelectuales mallorquines enviaban un manifiesto, lleno de palabrería a la región vecina, fueron nuestros dos nombres casi los únicos que faltaron>.

El poeta Miquel Dolç, en un article que va publicar al diari Avui de dia 20 d’abril de 1980, ens indica el bessó de tot plegat: <Entre els signants del Manifest dels mallorquins als catalans hi havia un grapat de companys i amics de Villalonga, un fet que ell no va preveure. Ell mateix degué sentir-se esverat per aquell confusionisme i, al cap de dos  mesos, feia marxa enrere>. Un dels amics als quals al·ludia Dolç era Gabriel Fuster Mayans, el cèlebre periodista Gafim que, després de renegar de l’adhesió a Catalunya, es va convertir, segons ens indica un magnífic estudi elaborat per l’associació Memòria de Mallorca, en un altre falangista de trajectòria tenebrosa.  Davant la reacció d’alguns falangistes, per exemple la del coronel Ricardo Fernández de Tamarit, interessat a donar solució al tema dels signants de Manifest als catalans, Villalonga torna a espantar-se i, abassegat pel pes dels esdeveniments, escriu al diari El Día: <Me creo en el caso de rogar al senyor Tamarit y a los buenos españoles, un minuto de reflexión>. Primer va tirar la pedra, després va voler amagar la mà.

Dia 19 de novembre de 1936, Villalonga es casa amb Maria Teresa Gelabert. Tot just una setmana abans, fent esment al trull provocat amb el tema dels catalans de Mallorca, escriu: <Yo dejaré un nombre en Mallorca y tal vez en Esapaña, como Juan Alcover, y ellos no>. L’any 1937 Villalonga i Teresa Gelabert s’instal·len a Binissalem. Els han foragitat de Palma els bombardeigs i l’escassesa d’aliments. Al poble hi viuen amb dos oncles majors. En el deu Dietari de guerra, Villalonga esmenta una opinió del seu oncle, Josep Palou de Comasema Truyols.<Esa gentuza de la Generalitat, ha dicho tio José, tiene la culpa de todo: nos bombardeó con sus aviones y nos hemos armado. Si no llegan a molestarnos, ni tu ni nadie hubiera pensado en hacerse fascista>. Feixista, però només forçat per les circumstàncies, gairebé obligat.

Llorenç Villalonga, ben instal·lat a Binissalem fins al final de la guerra, comença a pensar en el seu futur. Va tenir temps de planificar els avantatges i els desavantatges que la conjuntura li oferia. A partir de 1940 –superats els esglais i sotmesos els catalans de Mallorca- va començar a refer ponts amb els poetes de l’Escola Mallorquina. En Guarner va ser providencial i en Borja Moll també. A partir de llavors tothom va jugar les seves cartes, en un joc d’interessos compartimentats que, de vegades i per sort, coincidiren. En Francesc de Borja Moll explica aquests equilibris de manera força clara en els seus llibres de memòries. Després arribaria l’edició en català de Bearn que li va publicar en Joan Sales, just tornat de l’exili¡ I encara gràcies perquè l’edició castellana de Bearn, per amargura del seu autor, sempre va ser un fracàs de vendes, i encara avui. I fins ara, que és quan els descendents ideològics de l’autor de Mort de Dama se’n senten alabats demés; tan devots són que impulsen el negacionisme.      

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pitus, fa mes de 3 anys

Tota aquesta llauna -que per cert no ha suscitat cap comentari fins ara, segurament perquè ningú no llegeix Vicens- per afusellar el biògraf Pomar, que per cert sempre va defensar Villalonga d'acusacions com les que el mateix Vicens va llançar sense fonament: Villalonga no va ser cap confident falangista. I posats a observar, com és que aquí ja no esmenta "La Nostra Terra"? No deu ser perquè la majoria de col·laboradors de "La Nostra Terra" es varen adherir al franquisme, començant pel renegat companyó Antoni Salvà, germà de la franquista Maria Antònia Salvà? Ai, Jaume, "xapero de SI", com sempre pixant fora de test (o text...).

Valoració:-3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris