cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
25°

Estultícia, raciocini, xarxes socials i estelades

Estam en plena campanya electoral. Com sempre, moltes promeses, molt malparlar dels altres, moltes desqualificacions, molts de ventiladors en marxa. Si se t'ocorre escoltar qualque debat electoral entre candidats t'avorreixes i et canses de sentir ambigüitats i mentides. Prometen el que saben que no podran fer. No tenen vergonya a l'hora de caçar vots al vol. Saben que n'hi ha que viuen d'il·lusions, que es pensen que votar uns polítics determinats és com posar a la loteria. Sempre que hi juguen pensen que guanyaran la grossa, i el màxim que aconsegueixen és un reintegrament, cosa que no succeeix amb els polítics, que massa vegades no se'n treu res.

Estava l'altra nit pensant que quan arribàs el 26 de juny aniria a votar, i votaria el partit i els polítics que jo cregués que eren més honrats, els més sincers, els menys prepotents, els que cregués que defensarien els dèbils, els necessitats, els que intentarien repartir el pastís, la riquesa, de la millor manera possible, procurant que els que tenen els trossos més petits o no en tenen, que els poguessin augmentar o tenir-ne, els que defensassin l'honorabilitat de les persones i els trets principals que les caracteritzen, els que respectassin i defensassin la llengua i la cultura de les persones a cada territori tot tenint en compte la seva història, els que defensassin la democràcia per damunt de les lleis injustes, els que estassin disposats a convertir els consumidors en ciutadans, els que defensassin verament els drets humans. La resta, les falses promeses, la defensa dels súbdits i de la submissió a llengües dominants, aquests no obtindrien el meu vot. En això pensava quan vaig començar a sentir petards i coets, cosa passava, vaig saber que la selecció espanyola havia guanyat el partit; més coets, crits i alegria, banderes que onejarien amb orgull a les terrasses i als balcons, un bany d'espanyolitat amarava el territori, el lloc on vivia, mentre arribava la mitja nit.

El futbol, l'esport que desperta tan grans sentiments, l'esport que desperta massa violència, l'esport que deixa en evidència persones que no es troben a l'altura de la seva formació em va fer pensar en la UEFA i la prohibició de la governadora madrilenya de dur estelades a la final de la copa que havien de jugar el Sevilla i el Barça. Havia analitzat el significat de la “llibertat d'expressió”, i havia respirat perquè un jutge havia aixecat la suspensió de banderes independentistes. Quedaven persones responsables capaces de pensar i discernir. Però aquesta decisió del jutge havia omplert les xarxes socials dels virus més pestilents que us pugueu imaginar: insults i estultícia a dojo, en gran abundància. A moltíssimes piulades sempre sortien, a part d'altres, dues paraules: “putos catalanes”, i si hi havia cinc paraules, eren aquestes: “putos catalanes hijos de puta”. La catalanofòbia rebentava per tots els costats. Vaig tornar a pensar i analitzar si la llibertat d'expressió significava insultar a tort i a dret, o si els insults naixien de persones amb poques llums. Però també vaig recordar que hi havia hagut persones que havien contestat als insults amb proves de gran raciocini, i abans d'anar a dormir, volia fer un petit homenatge a aquestes persones que sabien fer un bon ús de la raó (respectaré l'ortografia i la morfosintaxi dels que he escollit):

Un que signava Perquè volem marxar va escriure: “Quina gent més estranya aquesta que s´alegra que siguem espanyols per força!! Jo mai no voldria que ningú fos obligat a ser català! La llibertat, a molts, sembla que els fa sentir malament. I després pregunten que perquè volem marxar...”  No digueu que aquesta intervenció no respira seny català del bo?

Un altre que signava Joan Saperas escrivia: “No se que em passa, ni em molesten els insuls. acabo d'adonar-me que ja he desconnectat de tota aquesta merda, jo ja he fet el pas. Només demano als polítics que la propera declaració de renta l'ingressi al banc que ens demani la Generalitat. Anem per feina ja no ens poden aturar.” Mai no han volgut aprendre què han aconseguit els espanyols amb la catalanofòbia.

El darrer cas que presentaré signava SOY CATALAN i aquest era el seu escrit: “A LOS ESPAÑOLES NO LOS ODIO. -- Solo tengo tristeza en el corazon porque teneis que aguantar a los ladrones que esta acabando con el pais. Que pena dais I UN LOS VOTAIS POR MAS QUE ROBEN --ES QUE SOIS TONTOS DE REMATE --POR ESTO SEREMOS UNA REPUBLICA INDEPENDIENYE DE ESTA MIERDA DE PAIS. Votat al p.p. que os seguira robando y estareis contentos QUE ASCO.” Sense més comentaris. Sempre he dit que qui no vol aprendre, no aprèn.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per *, fa mes de 3 anys

Lo de siempre, lladonet. Los tuyos son los buenos, los otros son los malos. Nada nuevo bajo el sol. Ni siquiera me das pena, ya que la cabra siempre tira al monte..

Valoració:0menosmas
Per Idò sí, fa mes de 3 anys

Fa un parell d'anys, un diumenge vaig haver de passar devers les 11 de la nit per la plaça de les Tortugues poc després de què hagués acabat un partit important no sé a on amb la victòria del Madrid. No record amb qui havia jugat, però NO ERA el Barça, Astorat, vai sentir com la majoria d'aquells energúmens que estaven dins la font o l'envoltaven cridaven tan fort com podien "putos catalanes" i ho repetien una i una altra vegada. I jo pensava: però a què ve això, si no han jugat contra els catalans? Encara no he conseguit entendre-ho.

Valoració:3menosmas
Per al.lot, fa mes de 3 anys

I és que de l´Ebre enllà, mai ningú ha fet res perquè la gent tingui consciència de pensar per sí mateix, autogestionar-se. Sempre s´han acontentat en acceptar el que se´ls donava des del poder, malgrat fos una rentada de cervell franquista.... I així els va avui, a veure-les venir.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris