nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
25°

Tot té una explicació

Els esdeveniments d’aquests darrers dies al Principat de Catalunya serveixen per explicar de manera evident per què Catalunya (i, per extensió, el conjunt dels Països Catalans) constitueix la anomalia nacional més gran d’Europa. Expliquen, per exemple, perquè Catalunya és el país més gran d’Europa amb consciència de ser-ho que no ha estat capaç d’aconseguir la pròpia independència nacional. Expliquen, així mateix, per què la llengua catalana és la més parlada d’Europa entre les que no són oficials a les institucions europees (multiplicam per vuit o nou la que ens ve just a continuació!). Expliquen per què tenimm la cultura submergida més gran de tot Europa (no de la Unió Europea, sinó d’Europa sencera!). Ho expliquen perfectament. I ho il·lustren d’una manera clara i dolorosa.

Aquí desafiam la llei de la gravetat i les pedres cauen per amunt. Vegem algunes coses que han passat allà on processos sobiranistes han arribat a bon port i comparem-les amb el que està passant a Catalunya. Per exemple, pertot arreu s’ha reforçat el lideratge de qui comptava amb més suport al país. Així, per exemple, quan a Lituània varen tenir clar que en Vytautas Landsbergis era l’independentista amb més suports, tothom qui en tenia menys va fer un pas al costat. I ningú no li va intentar fer la traveta. És evident que a Lituània no tothom era de Sajudis, ni tothom tenia els punts de vista d’en Landsbergis, ni tothom li donava suport incondicional. Però totes les faccions, quan varen tenir clar que ell era el líder amb més suports, es varen posar al seu costat. Fins a la independència. Qui diu Lituània diu Estònia, Letònia, Eslovènia, Finlàndia o els Estats Units d’Amèrica. Limitem-nos a observar la Història. A Catalunya, en canvi, el primer que es va fer, de manera decidida i sense contemplacions, va ser carregar-se el líder que més passes havia fet endavant i que tenia més suport: Artur Mas. Com si a Lituània una facció minoritària s’hagués carregat en Landsbergis, per entendre’ns.

Aquests últims dies, hi ha hagut diverses persones que públicament han retret al president Mas que, en el seu  moment, fes un pas al costat i permetés la investidura de Carles Puigdemont. Jo entenc les raons d’Artur Mas per fer el que va fer. I he de dir, honestament, que, en el seu lloc, probablement hauria fet el mateix. Però, un cop passats els esdeveniments, estam en situació d’avaluar la jugada. I podem convenir que hauria tengut tot el sentit si, apartat de la primera línia i cedit el testimoni a Carles Puigdemont, l’altra part contractant hagués acomplert el contracte. Si Artur Mas s’apartava era perquè es donava un vot de confiança a la CUP, perquè s’esperava que, si hi havia un acord de legislatura, aquesta acord es compliria. Aleshores, hi havia una minoria de gent que pensava que allò no anava enlloc i que la CUP, al primer pressupost, ja mostraria el que valia l’acord que havien signat. La majoria, emperò, s’aferrava a l’esperança. I reconeixia al president Mas el valor de la seua renúncia. I animava el president Puigdemont en aquesta nova etapa.

La contrapartida del sacrifici de la figura d’Artur Mas no podia ser altre que un tracte exquisit, des de la CUP, al nou president, Carles Puigdemont. Puigdemont sempre havia tengut molt bona relació amb la CUP i suposava que, sabessin o no llatí, s’avendrien a allò que “pacta sund servanda”, o siga, que els pactes s’han de complir. Ja ho sabien els romans. I abans i tot!

A les primeres de canvi, emperò, ha passat el que ha passat. Per primera vegada en la història de la Generalitat recuperada (que no és gran cosa, però amb partits de l’estil de la CUP mai no hauria arribat ni a existir), no s’aproven els pressupostos. I el president, el nou líder visible del procés, és a punt de sotmetre’s a una moció de confiança. Més feblesa impossible.

I esment la part més gruixuda per no esmentar el setge a la que figura que és la policia nacional de Catalunya, els mossos d’esquadra, el setge a TV3, el setge, al cap i a la fi, a tot allò que guardi alguna relació amb les estructures d’Estat.

Gràcies a la CUP, l’explicació del procés a l’exterior queda congelada, les relacions de Catalunya amb la resta d’Europa i del món queden sota mínims, l’atenció a la gent més desafavorida se sustentarà en uns escarransits pressupostos prorrogats, i a Madrid poden dir que el govern del PP és més lleial amb Catalunya que un partit suposadament independentista. I tenen raó. Tot això explica per què Catalunya no ha aconseguit la independència. I em retorna a una idea que una vegada vaig expressar, sense voler fer cap boutade, al col·lega Ignasi Guardans: veig més fàcil, a hores d’ara, la independència de les illes Balears que no la de Catalunya. I això que a les Illes no la tenim fàcil!

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí, fa mes de 3 anys

Jo no sé si els de la CUP són "cupables" de l'afebliment de l'independentisme a Catalunya, però queda prou clar que no està gens clar qui són els qui mouen els fils per a impedir que vagi endavant el procés sobiranista, possiblement grans capitalistes que temen que la independència podria ser perjudicial per als seus negocis. Em sembla que no ho arribarem a aclarir. I al Principat hi ha massa, MASSA, forasters o descendents de forasters que no els interessa perdre la seva nacionalitat espanyola, per a ells tan superior a la catalana. Per això crec que l'independentisme ho té molt negre.

Valoració:1menosmas
Per "Castella mos roba", fa mes de 3 anys

En Mas fallà, el dia 9 de janer havia de haver disolt el parlament i convocat noves eleccions.

A Catalunya fallen els líders, fallà en Claris, els de la guerra de Successió, els de la republica com Macià i Companys. Com diuen el castellans dels catalans: "les pierde la estética".

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris