nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

Déus i nacions

Nosaltres, els animals (6)

El professor Alvarez Junco ha escrit un llibre que al meu parer hauria de ser de lectura obligada a tots els cursos de batxillerat que s’imparteixen a Espanya. El llibre es titula los “Dioses útiles”.  És,  l’esmentada, una obra que parteix d’una asseveració de Gibbon que diu que a l’Imperi Romà els an l’existència dels anomenats déus era creguda pels integrants del poble,  negada pels filòsofs, i aprofitada pels polítics per abastar el poder o mantenir-se en ell. La fe en aquests déus i en els preceptes morals que se’n derivaven era un element gairebé imprescindible per a aconseguir una unitat o un cohesió popular que, perduda  la creença en dit déus, se’n hagués anat, ben aviat, en orris. Són –eren– Déus útils.

 Alvarez Junco afirma que a hores d’ara els déus dels romans no han mort, únicament han canviat de nom i actualment es diuen nacions i les banderes i himnes que les representen. Creacions humanes i no divines. Són aquestes nacions i els estats que les organitzen les que compleixen les funcions dels antics déus, i de la creença en la seva existència passada, present, o futura nacostumen a aprofitar-se’n els polítics que detenen el poder o volen aconseguir-lo. Són útils: al manco per a ells.

El llibre d’Alvarez Junco està escrit des de la perspectiva historiogràfica que es diu el creacionisme social de les idees. Dit enfoc  parteix de la idea fonamental que ja va expressar Lucano de que no són els déus els que han creat el homes, sinó que són els homes els que han creat els déus, i que l’existència d’ells varia amb els temps segons estigui més estesa, o menys, la creença  en la seva realitat. Basta repassar la historia de la teologia per veure que són munió el deus abandonats en els que ja no hi creu ningú.

El mateix passa –insistim Alvarez Junco i jo– amb les nacions i les coses –banderes i himnes– que les representen. La seva realitat i representativitat  no és intemporal i universal; és  provisional i geogràfica o local: depèn dels vots que aconseguesqui cada una en cada contrada. I això es pot dir de Catalunya, però també d’Espanya, tal com avui la coneixem. El que existeix –creis-me–  depèn de l’opinió que tenim sobre la seva existència. La cosa no té ni sortida, ni volta de fulla

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Cucala, fa mes de 3 anys

A ja: No ho crec: A un humà li marcaven un camí fet quan neixia, i ja no en podia sortir. Es la Tragédia: Edip, Electra, Eco, Orfeu, Aracné, Pasifae, Danae, Teseu, etc. No hi havia ni perdó ni marxa enrere.

Valoració:0menosmas
Per ja, fa mes de 3 anys

Els déus romans eren molt menys dogmàtics que el cristià.

El salvatgisme que va imposar la religió critiana que va seguir la caiguda de l'imperi romà va ser indescriptible. Possiblement, salvant totes les distàncies, semblant al d'estat islàmic.

Valoració:0menosmas
Per Cucala, fa mes de 3 anys

Mai he cregut que els grecs i els romans creguessin en una cosa que ells mateixos ja li deien "Mitología" = "Recull de Mentides".

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris