nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
25°

Aprendre a guanyar

Diuen que el rugby és un esport de bèsties jugat per cavallers i que el futbol és un esport de cavallers jugat per bèsties. Potser aquesta reflexió es podria aplicar també al món de la política.

Els esportistes, no en tinc cap dubte, estam fets d’una pasta especial. Els polítics també, però és una pasta ben diferent. Els esportistes aprenem des del primer dia que la cosa més habitual en aquesta vida és perdre, perquè sempre hi ha algú més ràpid, més fort, més hàbil que tu. A la política, poques vegades trobes gent que sàpiga de què va, això de perdre.

Mateu Cañellas és, no cal dir-ho, un dels millors esportistes que hi ha hagut a aquest país. A més, és un bon tipo. Va ser campió d’Europa en un moment en que això de córrer no era com avui, en què qualsevol es compra unes sabates de 200 €, unes ulleres i un casc i s’apunta a un triatló. Quan en Mateu feia atletisme, els atletes sabien ben bé de què anava la cosa.

La història den Mateu la coneixem tots. En algun moment, algun il·luminat va pensar que un esportista d’elit era un bon reclam per atreure un grapat de vots i va convèncer en Mateu per què entràs en això de la política. No és l’únic cas i no serà el darrer. M’imagino que en Mateu degué pensar que si s’havia esforçat per fer-ho el millor possible a les curses, podria aplicar els mateixos principis al govern. I, tot i que som molts els qui creiem que ha estat el millor conseller - director general d’esports de la nostra comunitat (cosa, per altra banda, gens difícil, si fem un repàs de les figures que hem hagut de patir), el cert és que al final en Mateu s’ha vist implicat en un merder de mil dimonis. Un merder del què ha trigat anys a poder-ne sortir.

A més d’esportista, com he dit abans, en Mateu és un senyor a qui li desitjo el millor en la nova etapa que comença després del seu calvari pels jutjats. Sovint ens deixa perles com aquesta a les xarxes socials, en senyal que té un cap molt ben moblat: “Vaig aprendre a esforçar-me  fins i tot quan sabia que no podia guanyar, per ser capaç de fer-ho el dia que sí pugues.”

M’agrada molt aquesta frase den Mateu i pens que molts dels qui ens dedicam a la política l’hauríem de tenir present. És difícil trobar polítics que valoren els principis per damunt de qualsevol altra càlcul de possibles beneficis. Tots recordam la famosa sentència den Grouxo Marx sobre els principis i la facilitat amb què podem baratar-los.

Aquests dies de pre-campanya, escoltam moltes veus que diuen que Sobirania per a les illes només servirà per fer un resultat testimonial, ja que no té cap possibilitat de guanyar. S’apel·la al vot útil i es diu que el que importa ara és treure el PP del poder. Que la confluència dels vots – independentment dels programes – pot fer possible la victòria de l’esquerra. Un cop més, veiem que el discurs polític gira en torn de conceptes agonístics: victòria, guanyar ...

Personalment pens que només guanya aquell que pot continuar mirant-se al mirall cada matí sense espantar-se d’allò que veu. Potser a la majoria de la nostra classe política li manquen miralls o necessiten revisar-se la vista. Però, a més, per arribar algun dia a guanyar, com deia al principi, ens cal perdre moltes vegades.

Això no vol dir que els qui ens hem implicat en el projecte de Sobirania sortim a perdre aquestes eleccions. No! De cap manera! Sortim a guanyar i creiem fermament en les nostres capacitats, perquè Sobirania és un equip de moltes persones i molt ben preparades, amb principis, generositat i sentit de país.

El que vull dir és que l’argument segons el qual el vot per Sobirania no servirà per res no me sembla ni mínimament consistent. Si tingués algun valor, amb aquest argument no es jugarien la majoria dels partits de futbol de la lliga. O és que algú creu que els jugadors dels equips més modests (amb tots els respectes) no tenen clar que el Barcelona o el Real Madrid son infinitament superiors? I no per això deixen de sortit al camp a deixar-s’hi la pell i l’ànima. Perquè en això consisteix l’esperit dels esportistes: en saber que per arribar un dia a guanyar cal jugar i perdre molts partits i cal córrer moltes curses.

Els companys i companyes de Sobirania per a les illes som esportistes de primer nivell. Jugam fort, però no practicam el joc brut. Defensam allò que estam convençuts que és el millor per a la nostra societat. Sortim a guanyar. I en acabar el partit, com fan els jugadors de rugby, sigui quin sigui el resultat, farem unes canyes amb els nostres adversaris amb molt de gust.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Nifred Nicalor, fa mes de 4 anys

Ja ho deien els vells esquerrans: corbs amb corbs no es piquen! Ara van a fer canyes!
Jo, les canyes, les faig amb la gent que em cau bé. Veig que tu tens el concepte de la política de club.
Vaja sobirania, la teva!

Valoració:-4menosmas
Per unaperaqui, fa mes de 4 anys

Si senyor, molt ben dit. Bona analogia!
Tu segur que jugues a rugby...

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris