nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
25°

Disponibilitat lingüística

Una de les característiques de l’oficialitat lingüística, arreu del món, és l’anomenada “disponibilitat lingüística”. Què implica? Molt senzill: implica que un ciutadà pot utiltitzar, sempre que ho vulgui, una llengua oficial, i que pertot arreu hi ha l’obligació d’atendre’l en aquesta llengua. Prenguem com a exemple de lloc amb dues llengües oficials ciutats com Brussel·les o Hèlsinki. Agaf aquests dos exemples perquè, efectivament, es tracta de llocs on l’oficialitat de les dues llengües és efectiva i no només nominal. A Hèlsinki (agafem la que ens cau geogràficament més lluny) hi ha dues llengües oficials: el finès i el suec. Com que les dues són oficials, tothom pot anar a qualsevol lloc (finestreta oficial, lloc d’oci, botigues, on siga) i utilitzar, a voluntat, el finès o el suec. I existeix el principi de disponibilitat lingüística. Vol dir això que tothom, necessàriament, ha de conèixer la llengua de la minoria nacional que hi ha a Finlàndia (la suecòfona)? No. Efectivament, a Hèlsinki hi ha gent que no sap suec. Què ocorre si jo me’n vaig a una botiga i parl en suec, i la persona que és a punt d’atendre’m no sap suec. Em diu, en un finès exprès après per a l’ocasió: “un moment, ara l’atén el meu company/ la meua companya », i immediatament surt algú que sí que parla suec i m’atén en aquesta llengua. La disponibilitat lingüística, ja s’haurà entès, implica que pertot arreu on  s’atén el públic hi ha d’haver, com a mínim, una persona que sàpiga les dues llengües. I que qui presta l’atenció sempre s’adapta a la llengua del client, i mai no passa a l’inrevés.

Ni a Brussel·les ni a Hèlsinki a ningú no se li acudiria dir que és lamentable que es produeixi un conflicte “pel simple fet que (un client) no hagi estat entès en neerlandès / en suec”, ni comminaria el client a “evitar el conflicte, la disputa, i especialment per temes lingüístiques”, ni, encara, es diria del client que ell havia “impulsat i protagonitzat” un episodi de conflicte si no havia estat atès en la seua llengua. Ningú no s’atreviria a dir-ho. Ni els més contraris al bilingüisme. Naturalment, és del tot impensable que hi hagués cap mitjà de comunicació, per contrari sigui a l’statu quo actual, que s’atrevís a posar-ho negre sobre blanc.

Aquí el català és considerat pel nostre Estatut d’Autonomia com a llengua oficial, juntament amb el castellà. La naturalesa de l’oficialitat de les dues llengües, emperò, és diferent: el castellà és oficial, al nostre país, perquè és la llengua oficial de l’Estat. El català, en canvi, hi és oficial perquè és la llengua pròpia de les Illes Balears. Això que, en aprovar-se l’Estatut d’Autonomia pareixia la cosa més elemental del món, avui és, de facto, discutida, encara que no hi hagi ningú que s’atreveixi a modificar la lletra de l’Estatut d’Autonomia (que, per a coneixement dels legalistes, és una llei orgànica del regne d’Espanya). I és precisament aquesta llei orgànica del Regne d’Espanya que confereix a la llengua catalana el caràcter de llengua oficial i pròpia de les Illes Balears.

Aquí, emperò, desafiam la llei de la gravetat, i feim com si les coses, contra tota evidència, caiguessin cap amunt. Aquí el català és llengua oficial i pròpia però ningú no ha plantejat seriosament la disponibilitat lingüística com a principi de l’oficialitat. A Catalunya, per exemple, sí que aquest principi queda clar. I per això es fan uns cursos, a càrrec del Consorci per a la Normalització Lingüística, de Català per a l’Hostaleria. En aquests cursos, qualsevol persona que no sàpiga dir ni “bon dia” en la nostra llengua, al cap de vint hores de curs (normalment fetes en una setmana i pagades a mitges entre el Consorci i l’empresa on treballi cada alumne), és capaç d’entendre les deu o dotze coses que se solen dir en un intercanvi lingüístic en un bar o en un restaurant. Qui no sap parlar paraula de català és capaç de dir i d’entendre coses com “què voldria?”, “tenia taula reservada?”, “el vol amb gel o sense?”, “sucre o sacarina?”, etc, etc.

Crec que és urgent que el Govern de les Illes Balears, els diferents consells i els ajuntaments, d’acord amb la CAEB i la PIME, organitzin cursos de Català per assegurar la disponibilitat lingüística a bars, restaurants, botigues i supermercats. Amb vint hores n’hi ha prou per poder dir i entendre les converses habituals en aquests establiments. Llavors ja s’ampliarà. Però, amb una mesura tan senzilla com aquesta, s’evitaria que a tants eivissencs ens passàs el que ens passa: que anam a un bar, a un restaurant o a una botiga i ens comminen a no usar la nostra llengua, la que hem parlat tota la vida, la que usam a diari, la llengua oficial i pròpia del nostre país.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Josep Franco i Giner, fa mes de 3 anys

Absolutament d'acord amb vós, Bernat. I al País Valencià hauríem de fer el mateix que proposes. Salut.

Valoració:1menosmas
Per escardapenyes, fa mes de 4 anys

Aquí si xerram, parlam o rellam i l'altre ès castellano-parlant ens diuen mal-educats, intolerants etc.antes era "háblame en cristiano" i jo dèie, som heretga, al meins això ja no se sent gaire. Pero una vegada vaig acompanyar una sra. alemanya a "extranjería" casada amb un amig meu, ell no hi podía anar perque era fora, el cas ès que ella amb el seu marit parlaven anglés, i el Mr. de "extranjería" li havía enflocat,"aquí se habla español" i jo vaig haver de fer de traductor, i ja ens ananaven i digué ella ( pensava que un mecànic havía de sebra mecànica) ¡ ha! Spain is different, vaig dir.
Salut i república catalana.

Valoració:13menosmas
Per jonjo, fa mes de 4 anys

mallorquí:l,únic feixisme conegut als paisos catalans,es el que ens arriba desde ponent,de cals teus.

Valoració:14menosmas
Per I sa policia?, fa mes de 4 anys

Me pareix fantàstic aquest article. Però seguint sa mateixa lògica, seria de justícia que tots els policies nacionals, policies locals, guàrdies civils, i fins i tot militars de les Illes Balears, al menys, entenguessin es català.

Valoració:20menosmas
Per unaperaqui, fa mes de 4 anys

Es pot dir més fort però no més clar. Ja està be d'anar pel carrer posant els nostres drets d'estora perquè la gent els trepitgi! S'ha acabat. Vull poder fer una cosa tan natural com xerrar la meva llengua al lloc on és pròpia i ho ha estat per tots els avantpassats que puc traçar a la meva línia sense ser per això considerada "conflictiva"!

Valoració:22menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris