lluvia ligera
  • Màx: 31°
  • Mín: 30°
31°

Progrés o no progrés aquesta és la qüestió

Forma part de la naturalesa biològica dels pares cuidar els fills i procurar que tinguin una vida el més agradable i feliç possible. Per això ens preocupa el seu futur i volem que visquin en un món que en molts aspectes sigui millor al que nosaltres hem viscut i que els ofereixi més oportunitats que les que nosaltres hem tingut. És per aquest motiu que ens preocupa el progrés de la societat, que el futur sigui millor que el present i que el passat.

Com deia el poeta, el present i el passat hi són presents en el futur i el futur està contingut en el passat, és a dir, existeix una relació entre tots tres. Aquesta relació permet diferents interpretacions, però una d’elles és que des del present poden valorar el nostre passat, les coses que hem fet bé i malament i que ens han conduit a l’estat actual,  i determinar el futur. És com si la reconsideració del on érem i on som, ens permetés il·luminar el camí que hem de seguir, cap on hem d’anar.  Això en gran part depèn de nosaltres, depèn dels objectius que ens marquem i de les decisions que prenguem ara, avui. Ja sé que el present no permet ser molt optimista però no podem caure ni en el catastrofisme del tot anirà pitjor o en el conformisme del ja veurem com tot s’arreglarà, inútils i estèrils ambdós. No necessàriament hem d’anar cap a la catàstrofe però hem d’actuar.

Des de la il·lustració s’ha pensat que la societat és perfectible al llarg del temps, que avui és millor que ahir però menys que demà; que la societat humana avança d’una forma inevitable cap a un estat social, espiritual i material cada vegada millor. En aquest sentit la història s’hauria d’interpretar com a un procés continu, constant i imparable de progrés cap a un final feliç (la societat perfecte, el judici final...).  Però és vera que hem progressat? És vera que seguirem progressant? Aquestes preguntes fa 100 anys probablement no s’haguessin plantejat per la confiança sense límits que hi havia en la capacitat humana per resoldre els  problemes socials (probresa, desigualtats, malalties...). Avui les coses han canviat. Aquesta llarga crisi ha posat de manifest  la relativitat del concepte de progrés.

L’esperança en el progrés, per altra banda, és quasi inevitable. Pensem per un moment amb la idea contrària, que el futur serà pitjor que el present. Això no ho aguantaria cap societat. Sempre hem de pensar que anirem cap endavant i cap a millor.

En primer lloc hi ha diverses interpretacions del concepte. De què estam parlant quan pensam en el progrés? En el progrés material o espiritual? En segon lloc, el concepte és relatiu al temps i a l’espai. Dins quin període de temps podem dir que progressam? Agafam els últims trenta anys, 200 anys, 10000 milions d’anys? Una ràpida mirada a la història de la humanitat ens mostra que totes les civilitzacions que hi ha hagut, han aparegut, han florit i han desaperagut. Es pot dir d’això progrés? Si agafam com a referència la història geològica, el nostre planeta tindrà una vida limitada fins que el Sol exploti i ens engolleixi. D’això es pot dir progrés? En canvi en períodes curts de temps sí que podríem dir que hi ha hagut avenços. Per exemple en esperança de vida, avui es viu més que fa 400 anys. Però a tots els llocs? No. També el progrés depèn de l’espai, del lloc. Mentre que al món occidental la mitjana de vida és d’uns 80 anys, a Àfrica la mitjana és entre 50 i 55 anys. En tercer lloc és relatiu als beneficis i perjudicis que provoca.  Quins seran els costos que tindrà pel planeta tenir, per exemple, mòbils? Per tant no es pot parlar de progrés en termes absoluts.

Però no fa falta anar molt lluny en el temps i en l’espai per comprovar el que acabam de dir. La llarga crisi que patim ha posat de manifest els dèbils fonaments en què es sosté la nostra societat on drets que s’havien considerat intocables i definitivament adquirits, ara de cop i volta, s’han esvaït. Aquests dies el Instituto Nacional de Estadística ha fet públic dades sobre la pobresa a l’estat i són preocupants. Els ingressos mitjans per llar han passat de 28.206 euros a l’any 2008 a 26.096 al 2015 i els ingressos per persona en el mateix període han baixat uns 400 euros. És a dir, com a col·lectiu som més pobres ara que fa 7 anys. Un de cada 5 ciutadans de les Illes es troben en risc de pobresa. Per altra banda la sequera actual ens ha posat davant els nostres nassos una de les conseqüències del denominat progrés: que no hi ha aigua per tots. Això és progrés? Cap on anam? En molts aspectes avui podem dir sense por a equivocar-nos que vivim pitjor que fa 10 anys.

Que les coses siguin així no és per casualitat ni és inevitable. No hi ha cap raó per pensar que hi ha forces sobrenaturals que ens empenyen en un determinat sentit sense que nosaltres hi poguem fer res. No hi ha un final preestablert de la nostra història. Som les nostres decisions les que marquen el camí que seguirem. La vida tant individualment com col·lectiva consisteix en una successió de decisions. Evidentment no sempre ho hem pogut fer: no vàrem triar néixer ni elegírem els nostres pares i germans que, naturalment, ens han marcat molt. Però a partir d’aquí i dins certs límits hem tingut capacitat de decisió. La nostra història en certa manera l’hem decidit nosaltres, d’una forma més o menys conscient i dins certs límits.  Això ens porta a una clara conclusió: la nostra història  hagués pogut ser diferent de la que ha estat i, encara més, el nostre futur no està determinat encara, tot dependrà del que volguem que sigui. Som allò que volem ser i serem allò que volguem ser (relativament, és clar).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris