cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 31°
30°

Liberals i socialdemòcrates

El gran drama de la política general espanyola (i de la política molt més concreta i nostrada de les illes Balears), allò que demostra la fragilitat extraordinària de la nostra democràcia, és que ens manquen liberals i socialdemòcrates. Com trob a faltar, ara que ens embafen amb eleccions contínues perquè no hi ha qui es posi d’acord, l’existència, entre nosaltres, d’un bon gruix de liberals, de democristians (ah!, la doctrina social del cristianisme, tan predicada i tan poc practicada i assumida!) i ens falten socialdemòcrates.

Aquestes són, precisament, les tres grans famílies polítiques dels règims democràtics. A les democràcies madures, hi ha persones que tenen tendència a considerar que és millor que sigui el mercat el que vagi regulant (hi ha teòrics ben seriosos que diuen que el mercat regula sempre d’una manera molt més justa i equitativa que no els governs), n’hi ha d’haver que parteixin d’uns principis conservadors d’organització de la societat però sense oblidar els més desafavorits i cercar mesures per compensar la seua situació (aquests serien els democristians) i hi ha d’haver persones que considerin que d’una actuació ferma i decidida de les administracions n’ha de sortir la correcció més justa dels excessos dels mercats. Els liberals optaran per l’estat mínim i per l’administració com a element facilitador dels negocis, els democristians per l’establiment d’unes relacions humanes que facilitin que tothom pugui viure millor a partir del manteniment de l’ordre social actual i els socialdemòcrates per l’actuació institucional a favor de la compensació de les desigualtats, especialment per tot allò que faci referència a la igualtat d’oportunitats.

Fora d’aquestes tres opcions, a la nostra part del món, és a dir a la Unió Europea, allò que van sorgint són populismes de divers pelatge i condició. La fortalesa de la democràcia es basa, de manera prou generalitzada, en la preeminència d’alguna d’aquestes doctrines polítiques, i de la implantació de partits que acceptin plenament i sense embuts el joc democràtic.

Entre nosaltres, emperò, hi ha molt pocs liberals i no gaires socialdemòcrates. Per començar, la majoria dels que es reclamen com a liberals, de liberals en tenen ben poc. Record que Aznar es reclamava liberal, fa uns anys, però va mantenir organismes com Aena o com l’Autoritat Portuària, que són la mostra d’un estatisme d’allò més tronat. I no fa falta recordar com li va costar a Espanya desfer-se dels monopolis estratègics (per exemple, en el camp de l’energia, encara molt lluny de comptar amb un mercat mitjanament liberalitzat). Per tant, tant dins la vella UCD, com dins el CDS, com dins el PP, com dins la més novella formació de Ciutadans em costa molt veure-hi liberals. I pens que, si n’hi ha, s’ho deuen passar bastant malament.

I la socialdemocràcia va a batzegades, sense lideratge ferm i amb les idees una mica ranquejants. Tant de mal va fer el franquisme que encara costa optar sense embuts per una economia oberta? Tan marcats estam encara per aquell règim i pels mites de la seua oposició que encara no podem assumir que les esquerres no han d’enlluernar-se en cap tipus de totalitarisme ni han d’intentar assumir sistemes només imposables per via autoritària? Tant costa d’assumir la democràcia liberal com el menys dolent dels sistemes polítiques que (fins ara) ha inventat la Humanitat?

Tant els costa a les nostres esquerres, de manera general, assumir que ens hauria de ser més pròxim (a nivell ideològic) el govern d’en Santos a Colòmbia que no el d’en Maduro a Veneçuela? O que ens volem assemblar més a Obama o a Clinton que no a Putin o a Li Ping? Per què no podem ser igual de severs amb l’obertura d’una oficina de Corea del Nord a Tarragona com amb l’ostentació filonazi de la Llibreria Europa al barri de Gràcia de Barcelona?

La repetició de les eleccions a Espanya s’explica, en bona part, per la feblesa de les ideologies que han fet sòlides les democràcies a la nostra part del món. S’explica, bàsicament, perquè no hi ha liberals, ni democristians, ni gaires socialdemòcrates. I perquè, per aquesta raó, l’autoritarisme (sovent gens ni mica democràtic) constitueix una actitud molt més habitual que no el diàleg democràtic (amb cessions per diferents bandes i amb capacitat d’empatia amb els altres). 

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris