nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín: 11°

Litoral ultratjat

Parlem de les nostres costes, aqueixes línies separadores de dos oposats universos, límits del conegut i partió d’allò per conèixer, perquè, encara que submergits en les tèbies aigües d’acostumats recons riberencs, la mar se’ns sol fer l’efecte d’arcana.

El misteri de les aigües es perd, això no obstant, a mesura que desapareixen els seus particulars habitants. Allà on els eriçons són reemplaçats per taps, els pops per ampolles, les sèpies per bosses i les morenes per xancletes hi ha hagut una substitució de la vida per allò inert, del sigil·li per la revelació, del mimetisme per la cosa manifesta i de l’ocultació per l’evidència. Estranys ocupants habiten ja en les prístines ones, incompatibles tots amb l’enigma i el misteri.

A pesar nostre, les aigües no tenen l’exclusivitat del reemplaçament; també les roques, les pedres i els arenals costaners han perdut el seu natural estat: gandules, poltrones, cadires, para-sols, passarel·les, dutxes, quioscs, papereres, camps esportius i tota casta d’embarcacions saturen les exhaustes i deslluïdes arenes de les platges que, havent perdut per l’abús la seva daurada bledania, es consumeixen ara en lenta agonia, pansides i mustigades pels excessos.

Les estridents músiques dels abeuradors emmascaren els sons marins i rebenten la placidesa somiada d’un bany de sol i brisa compassat amb la remor de les ones i el soroll de les gavines.

Llunyans quedaren els passejos per la vora, amb els peus banyats en anar i venir d’escumes; distants les caminades escorcolladores de tresors marins: una copinya nacrada, un opercle de caragol, una closca de bogamarí, un bocí de fusta polida pels embats i decolorada per les aigües... Desposseïdes d’irisades valves, de botzines i de pals, espremudes per les nostres ànsies, les riberes, sense els seus naturals dons, ostenten penosa nuesa orgànica i trist vestit de suplantació: multicolors envasos de diferents formes i materials, contenidors de varietat d’aliments i begudes; òrfenes espardenyes, elàstics, viseres, gorres, travadors, xumets i algunes calces; utilitzats tampons, compreses, preservatius i bolquers, pots de crema solar i altres ungüents; rosegons abandonats, buits paquets de tabac, llosques, foguers inservibles i alguna samarreta; embulls de fils de pescar amb hams o sense, capses de cucs, ploms, llaunes de cervesa, molles de pa i molts de filtres de cigarretes aplatats contra la sorra, despulles de pescador.

Gairebé no se sent l’aroma salobre de la marina, ni arriben aquelles bafarades càlides dels boscos propers, que amb l’aroma verd dels pins, sabines, murtes i mates convidaven a descansos més ombrívols i solitaris dins l’ullastrar, embalsamats d’estepes i romanís. Tots els perfums nobles de la naturalesa han estat desplaçats per l’oliosa sufumigació de les fregitel·les servides a les barraques i per les artificials fragàncies d’untets i mixtures.

Ja no s’apropen els corbs marins, antany companys de bany. Amb la confiança perduda i escarmentats a força de pedrades, han fugit dels que foren les seves llars: roques i tenasses banyades per cristal·lines aigües clafides de vida. El corb marí se n’ha anat, mentre que la gavina, forçada per una reconversió imposada i transformada a pesar seu en fematera, oblida les arts de pesca. Les intel·ligents gavines no atalaien ja els gràcils peixos ni entren en picat en cerca de preses ni sorgeixen esplèndides amb el fruit de la seva indústria, més aviat sobrevolen a l’hora rosada de les horabaixes les brutes arenes a la recerca de deixalles amb les quals sadollar un pap farcit de necessitat. La gavina no tornarà a ser au poètica, perquè la nostra desmesura li ha seccionat aqueix preciós vincle que l’unia a les nostres plomes.

Els lliris de mar sucumbeixen sota les soles dels calçats, tovalloles, catres i tarimes, privats de regalar la seva intensa fragància i sense poder prodigar més als borinots el seu dolç nèctar de flor d’estiu. Les semprevives són «sempre mortes», trepitjades jauen exsangües on abans el groc de llurs flors brindava a les dunes reflexes de sol. Els cards marins floreixen incauts sota les fustes que enllosen el seu antic territori, mentre que alguns tamarells supervivents de la invasió mercès a l’ombra que dispensen, ploren salada pena sobre taules de bar.

L’asfalt ennegreix els arenals soterrant en vida els habitants de les dunes, ara paralitzades per les barreres de formigó, transmutada la seva arena d’eòlica en estàtica, alienes ja al gronxar del virtuós vent que abans les hi esculpís suaus ondulacions.

Estacionats pertot arreu, infinitat de vehicles s’amunteguen i omplen qualsevol lloc proper a les costes: carrers, places i solars a les zones urbanes; boscs, sembrats, salines, albuferes, penya-segats, sistemes dunars i mares de torrents a les agrestes àrees.

Els espais riberencs són envaïts sense indulgència; les edificacions brollen a l’atzar, desregulades i expedites com a herbes després de les primeres pluges. Deçà i dellà sorgeixen immobles, forjades estructures, fixades carcasses, terrasses i passeigs que allotgin i contenguin multituds; enorme quantitat de construccions a les primeres línies litorals que deixen constreta i exànime la que fos màgica unió de la mar i la terra, transfigurada en angosta franja incapaç de donar cabuda a tant demandant de sol carregat d’estris i ormejos.

I així, confinats en les minses dimensions de la porció que a cadascú li correspon, entre fòtils, untats de greixos protectors, incomunicats pel retrunyir dels altaveus, la cridadissa i l’algaravia de tantes ànimes expectants del merescut goig estiuenc, transcorre per a la fluctuant població de platja la somiada jornada d’esbarjo.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris