cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 25°
29°

L’optimisme com a estratègia

L’optimisme com a obligació” és una de les premisses que defensa Gregorio Luri a L’escola contra el món, i que es recull de forma central a l’entrevista que li va fer el diari Ara fa uns mesos, que ha estat compilada recentment a Educar millor. Onze converses per a acompanyar famílies i mestres, presentat molt entusiàsticament per Carles Capdevila, fa unes setmanes, a Palma.

La importància psicològica i terapèutica de l’optimisme està –més o menys– fora de tot dubte i existeix un consens  –com a mínim fora Mallorca– sobre el seu gran valor polític i sobre la seva força transformadora i magnètica. “L’obligació” de què parla Luri, a més, ens revela que l’optimisme no és un estat d’ànim, ni el resultat d’una determinada fisiologia. L’optimisme és una manera d’estar en el món, una decisió conscient, un comportament moral, una actitud política.

És curiós, però, a pesar de l’evidència, la mala premsa que té l’optimisme a aquestes contrades, on el bon patriota és conegut i reconegut moltes vegades per l’expressió perpètua de fatalitat, desencís i/o crispació. El compromís a Mallorca s’identifica sovint amb resistència. Pitjor encara, amb resistencialisme. La negativitat és la mesura de totes les coses i el pessimisme la marca inefable de la puresa i la radicalitat. El món està tan malament i hi ha tants de reptes pendents, que no ens és permesa l’alegria...

Paral·lelament, sembla que s’estableix una relació inversament proporcional entre l’optimisme i la lleialtat. L’optimista és sovint acusat d’herba molla –sí, d’aquelles de torcar-se el cul–, de frívol, de tebi, de cofoi... o directament de traïdor –Jesús, que la tenim de falaguera, aquesta paraula...

Qualque dia valdrà la pena d’estendre’s seriosament en com se’ns ha descompensat el Yin i el Yang d’aquesta manera i en quines conseqüències pot arribar a tenir això.  Ara per ara, em preocupen molt vivament dos camps especialment “problematitzats”, el de la dona i el de la llengua, en què és pràcticament impossible trobar un discurs o un relat “normalitzat”.

En el camp lingüístic, per exemple, i després de dècades de “normalització” i dels inqüestionables i molt meritoris avanços, el missatge continua essent “conflictiu”: retrocés, amenaça, marginació, disminució, discriminació, penalització, persecució, desigualtat... sempre negatifo, com si diguéssim... Ja pegareu una ullada als titulars quan es parla de llengua. Sembla que mai surt als diaris per res de bo. I si algú matisa o intenta recalcar els aspectes positius per damunt dels negatius, automàticament és un conformista i –com no!– un traïdor.

La reflexió no és només estètica o personal. Té un rerefons ben real: en un context demogràfic com l’actual, la clau de la transmissió generacional de la llengua la tenen les parelles mixtes lingüísticament. La seva decisió sobre quina és la llengua que transmetran als seus fills és crucial. I tots els pares i mares volen el mateix per als seus fils, allò que els farà feliços i normals. No allò que els abocarà a un exercici de resistència permanent i que problematitzarà les seves vides.

Aconseguir l’èxit i evitar l’estigma, això és l’abc dels somnis dels pares per al futur dels seus fills. Identificant el català amb la història d’un fracàs permanent i estigmatitzant-lo fins a l’extrem, no estam posant fàcil la transmissió de la llengua pròpia per part de les parelles mixtes. Sens dubte és una estratègia lloable, puríssima... però gens eficaç.

L’optimisme és, efectivament, una obligació. Però, sobretot, una estratègia. La crispació, la negativitat, no són sostenibles en el temps. Com diu Antoni Puigverd, “no es pot construir un país sobre una gastritis crònica”. A tot estirar, dóna per a una úlcera.

Pensau en l’alegria com a trinxera, a l’estil de Benedetti: como un derecho, como una bandera... La indignació, sí; la raó, també; però –recordeu– només l’alegria ens farà invencibles. I és d’això que parlam. No de resistir, sinó de guanyar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris