La intenció de no voler imposar la minsa legalitat de què disposam en matèria lingüística –i no sancionar els incompliments de la llei, per exemple-, divulgada mesos enrere per les actuals responsables del departament autonòmic, obeeix al fet que estam instal·lats, encara, en la manera de veure les coses merament autonomista.
Res a veure amb la Generalitatde Catalunya, la política lingüística de la qual avança al marge de la legalitat espanyola, o millor dir, gràcies al fet que allí estan en situació d’incompliment legal, si més no parcial. Insubmissió legal perquè no els queda altre remei: si estassin supeditats a les resolucions dels tribunals espanyols faria estona que la normalització lingüística dels centres educatius s’hauria escolat pel clavegueram de la transición democrática. I ara que hi pensam: si en els aspectes referits a la normalització lingüística el Principat incompleix la llei, i ningú no troba que tal rebel·lió fa lleig, per què hi ha gent que diu que el procés independentista ha de ser escrupolosament legal?
A Catalunya hi ha gent que creu en la insubmissió legal perquè saben que la democràcia va primer que les normes. Els opositors antifranquistes espanyols també ho sabien, per això hi va haver tanta gent que va anar a parar a les tenebroses penitenciaries del règim. La democràcia, si es vol imposar, primer ha de ser il·legal. Si les institucions internacionals han hagut de reconèixer que certs drets tenen carta de naturalesa universal -els drets lingüístics dels pobles, per exemple- és perquè els atorguen supremacia per damunt de les resolucions legals dels estats repressors, sempre susceptibles de ser revisades si lesionen prerrogatives fonamentals.
Allò quotidià de la gent, els quefers de cada dia, no pot anar per un costat i les declaracions públiques i institucionals, en canvi, separades de la vida, perquè si aquestes coses passen, la bona voluntat política – de la normalització lingüística, per exemple- esdevé merament formalitat mancada d’ímpetu real; torna frau polític. És en aquest sentit que no pot ser que un polític digui que creu en la democràcia i que alhora adopti mesures que no la fan efectiva.
Si les institucions són polítiques han d’actuar i la responsabilitat de la ciutadania és fer saber què vol. La democràcia i el sentit comú –sovint la més desventurada de les nostres facultats, segons opinió de Dostoievski- ens diuen que la normalització lingüística no ha de ser tema menor perquè d’aquesta manera, si hi consentim, contribuïm a debilitar els drets del catalanoparlants. No ens basta una mera exposició estètica de voluntat política perquè si els responsables polítics són els primers a posar límits, tal emperò equival a reconèixer que el diàleg amb els enemics de la llengua catalana està supeditat, i si el diàleg efectiu sobre polítiques lingüístiques fracassa, ens demanam: per a què serveix ser legals?
No ens enganyem, el català va de rota batuda. Les magnituds de la immigració, la demografia complicada, el mal govern del PP, la tebiesa de les reformes progressistes, la supremacia de les lleis espanyoles...un desastre en contra nostra. El problema és greu i caldrà veure si aquest pic hi haurà, finalment, interès a resoldre’l. Com que des de Madrid no mouran ni un dit, ans al contrari, hi posaran pega -primer negaran les màximes competències, després altre pic el bon finançament-, ens caldrà estar disposats a la insubmissió. Tenim per segur que els del partit Podemos, partidaris de totes les revolucions i ara aliats fraternals, no hi posaran emperò. Endavant les atxes!
La pedagogia supeditada a la subordinació a Madrid no serveix per a res, tal com ha demostrat la transición democrática presidida per la monarquia borbona. Al Principat ho han entès perfectament. Tal volta el nostre mal resideix en el fet que molts de polítics mallorquins sovint repeteixen amb massa determinació –tanta que ja sembla un diagnòstic- que Mallorca no és Catalunya. Tal volta en allò que serveix d’exemple ens convendria assemblar-nos-hi, encara que només sigui una mica.
Finalment, ni que sigui com a parèntesi: hem d’anar vius a no repetir tants de pics que Mallorca no és Catalunya; mirau que els del PP bé que ho tornen a dir sempre seguit. Per qualque cosa ho fan. Nosaltres no hem de dir aquestes coses tan lletges, no sigui que per mor de tanta unanimitat acabem de convèncer tothom. Després, quan tothom ho creurà de bon de veres, que Mallorca no és Catalunya, ja veureu com no serem a temps de comprovar que tampoc llavors ni la pedagogia ni el diàleg no ens faran profit: abans ens hauran pegat l’estocada final, amb més o manco elegància, com els toreros quan peguen el descabello.
Allò que molesta més els "trolls" (els que escriuen en foraster en aquest fòrum ho són) no és que valorin els seus comentaris en vermell o que opinin en contra d'ells -això els permet de continuar replicant-; sinó que no els facin cas. Per tant, la cosa millor que es pot fer és no respondre'ls i deixar-los la puntuació en blanc; fins i tot, no llegir les seves opinions. D'aquesta manera, la provocació que pretenien no té cap efecte.