algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Masclisme insidiós

El masclisme no és només la violència contra les dones, la discriminació laboral, social i legal, la persistència del patriarcat, la subordinació als homes o la explotació sexual. Hi ha un masclisme que podriem dir de baixa intensitat, insidiós, que infiltra tots el àmbits de la societat i que sovint passa desapercebut perqué està subsumit en la consciència col·lectiva y ha esdevingut socialment acceptable.

Un exemple és el de la publicitat. Tot i les campanyes de conscienciació contra la publicitat masclista  desenvolupades durant dècades, persisteix l’ús del cos femení jove i amb poca roba com atractiu publicitari i la divisió sexista de les feines domèstiques i dels rols socials en els anuncis de detergents, joguines, perfums, elements de la llar, aliments, etc.

Una de les més humiliants expressions vigents del masclisme insidiós és la diferència de remuneració per la mateixa feina entre homes i dones, que guanyen un 16 % manco (mitjana de la UE al 2014) que els seus companys masculins, un fet injust, insuportable, discriminatori i contrari als drets humans i als tractats internacionals que tots els païssos europeos han signat.

També és evident l’enorme desproporció entre homes i dones en els llocs directius i consells d’administració de les empreses y en els càrrecs polítiques de representació i governament, el que realimenta i tanca el cercle de la discriminació. Les dones ja sabem, hi estem avesades, que hem de fer més feina i millor feta per aconseguir el mateix reconeixement que un home, però sense unes lleis decents de conciliació familiar i de protección dels drets reproductius i de igualtat obligatòria entre sexes, arribar a llocs directius suposa un esforç desmesurat o la renúncia a una vida familiar plena, sacrificis que no s’els hi demanen als homes. I sense prou dones en els governs no se promulgaran aquestes lleis i sense prou dones en els càrrecs directius executius de les empreses, no acabarà la discriminació salarial.

Després de les darreres eleccions del desembre passat, en el parlament espanyol hi ha més d’un 39% de dones en el congrès i un 39% en el senat, xifres en línea amb les del parlament europeu i molt per sobre de la mitjana dels parlaments estatals de la UE, però no hem d’oblidar que a Espanya la llei obliga a candidatures equilibrades i, tot i així, no arribam al 40% que és el mínim acceptat per considerar que comença a haver-hi una representació equilibrada. Però de deu presidents del congrès, només una ha estat dona i de nou presidents del senat, només hi ha hagut una dona. I només un percentatge mínim de totes les llistes provincials de tots els partits ha estat encapçalat per una dona.

A les Balears, tot i les llistes cremallera, les diputades són el 45% del parlament i també la inmensa majoria de les llistes del partit estaven encapçalades per homes. Només vuit dones han estat presidentes d’una comunitat autónoma des del 1977. Ara mateix són quatre!!, fet insòlit, i tot i així són tan sols el 25% de tots els presidents autonòmics.

Les dones que se dediquen a la política són un del objectius preferits del masclisme insidiós, especialmente als mitjans de comunicació. Totes i tots hem sentit les opinions i apel·latius insultants, ofensius, condescendents, grollers, procaços, dedicats a dones polítiques per polítics, periodistes, tertulians i opinadors, habitualment, tot sigui dit, del ámbit de la dreta i l’extrema dreta. Però aixó no és masclisme insidiós, és masclisme pur i dur.

El que sí és masclisme insidiós és el tractament diferent donat a homes i dones, a vegades sota l’excusa d’una desfasada i anticuada galantería, que reprodueix estereotips periclitats i perpetua la discriminació de la dona. Un exemple són els peus de foto de la informació de El Periódico del 11 de gener sobre el debat d’investidura de Catalunya. Al peu de la foto de Miquel Iceta hi posava “contundent”. Al de Xavier García Albiol posava “dur, va carregar contra Mas”. Al de Josep Lluís Franco Rabell posava “pel referèndum”. En canvi, al peu de la foto d’Anna Gabriel posava “Zapatista, amb samarreta del exèrcit zapatista” i al d’Inés Arrimadas posava “Vistosa, va lluïr jaqueta groga”. És a dir, dels homes es destacaba qualque aspecte de la seva intervenció, de les dones la seva vestimenta.

Coses semblants hem pogut llegir referides a Marcela Topor, la dona del nou president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. D'ella s’ha escrit sobre els seus atributs físics, sobre el seu origen romanés com si fos una zíngara encisadora, sobre ella com a musa inspiradora del seu marit. És a dir, no importa que sigui una dona intel·ligent, llicenciada en filología anglesa, que parla uns quants idiomes i una periodista profesional en actiu que presenta un programa d’entrevistes en anglès en una cadena catalana de televisió. No, el que importa és que sigui guapa i font de inspiració i d’encisament per al seu marit.

Els mitjans haurien de fer un esforç seriós per a corregir aquests  comportaments i les dones (i els homes) hauriem de vigilar i protestar a les xarxes socials i enviant cartes al director, quan en detectem.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris