algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
16°

Polifonies descompassades

Ara que sembla que la “qüestió catalana” està embastada i repuntada, toca enfilar l'agulla de la cosa de Madrid. De moment, la polifonia que sentim és bastant dissonant. Segurament acabaran agafant el to i es produirà un pacte. Per necessitat, si més no. I aquesta necessitat no estarà supeditada a combatre el Procés sinó més aviat a les demoscòpies particulars a l'hora d'afrontar noves eleccions. En especial dins la cabalística dels partits dits emergents. Si el seu nas polític els diu que empitjoraran els resultats s'avindran a pactes encara que aquests passin per damunt els principis, les famoses línies roges, cromàticament semblants a les llums dels bordells de carretera. Aquesta possibilitat és bastant probable atès com està el sistema electoral espanyol i la impossibilitat que tenen aquestes forces de trencar el bipartidisme a l'Espanya profunda. Cosa que els dificulta augmentar substancialment la seva quota de mercat.

Aquesta és la meva premonició, tan vàlida com les càbales que pugui fer qualsevol lector. Val a dir, ja ho he expressat més amunt, que la cosa ha començat amb una música prou desafinada. La constitució de la Mesa del Congrés ha estat una prova de l'aferra pilla amb què es pot convertir la cosa. La Mesa no és una qüestió merament formal sinó que té el seu suc. Aquests dies se n'ha tengut la prova. Probablement, s'hauria pogut constituir una Mesa on l'esquerra tengués majoria, cinc integrants, però el PSOE, a canvi de la presidència, ha consentit que PP i C's l'obtinguin. La Mesa és l'encarregada d'interpretar el reglament del Congrés o d'aplicar-ne aquestes interpretacions. I ja han donat mostres del que són capaços de fer en la constitució dels grups parlamentaris.

El reglament diu grosso modo que per tenir grup parlamentari propi s'han d'obtenir almenys 5 diputats i haver tret el 15% dels vots en cada una de les circumscripcions en què es presentaven, que, recordem-ho, són les províncies. Tenir grup parlamentari propi implica, a més d'unes qüestions econòmiques – mailing electoral...- tenir més presència en les intervencions al Congrés. Normalment, la mesa havia estat laxa a l'hora d'interpretar aquest capítol i tolerava la formació de grups encara que no complissin a ultrança aquestes condicions, és el cas de Convergència en l'actual legislatura i també d'ERC ara inicialda. No obstat, segurament ambdós -Convergència ja el té aprovat- acabaran formant grup parlamentari encara que per Barcelona cap dels dos arribàs al 15%. En canvi ha estat més dura en la formació dels grups de Podemos. Ideologia i pressuposts hi han jugant en contra.

I tanmateix, la jugada li ha sortit bé a Pablo Iglesias, que s'ha pogut desprendre de les servituds feudals d'haver de concedir poder territorial. Ara, encara que la litúrgia – més que la retòrica- els faci dir que és un grup territorial, plural, etc. , el que queda clar és que quan les messions seran grosses serà Pablo Iglesias qui acapararà tota l'atenció mediàtica. Ell serà el verro – en castellà sona millor, puto amo- de la formació i el que ell dirà es farà. Com ha estat així quan ha impedit formar un grup – com a mínim intentar-ho- entre Esquerra Unida – o com es digui- i Compromís. Ja està bé que n'Errejón digui País Valencià i citi Fuster. Aquesta pedagogia és necessària i convenient. I s'hauria d'estendre. Ara bé, si totes les intervencions del benjamí només són notes a peu de pàgina d'un discurs que, de cada vegada més, s'assembla a la casta espanyola de tota la vida, poca pedagogia es farà. Alguns mitjans ja apunten a un pacte PSOE- Podemos. Si és així, la formació morada – quaresmal- posarà els seus preceptes al bany maria perquè es reblaneixin un poc i ballaran, sense ser-ho, a la música que dicti la casta. Encara que sense cotxe oficial però amb Ipad de bona casta. Un ball ben trist.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris